El basc és una llengua preindoeuropea d'origen prehistòric sense relació amb cap llengua coneguda. En basc rep el nom d'euskara (pronunciat éuskara), sent les seves variants col·loquials: euskera, eskuera o üskera. Una d'aquestes formes col·loquials basques (euskera) és la que s'utilitza generalment al parlar en espanyol. Tant en basc com en espanyol és coneguda també amb el nom llatí de Lingua Navarrorum ("llengua dels navarresos") pel fet que el rei navarrès Sanç VI el Savi així la va denominar a un dels seus manuscrits l'any 1167.

La llengua basca és parlada actualment al sud-oest d'Europa, a ambdues bandes del Pirineu occidental, als territoris de: Àlaba/Araba, Baixa Navarra/Nafarroa Beherea, Biscaia/Bizkaia, Guipúscoa/Gipuzkoa, Labort/Lapurdi, Navarra/Nafarroa i Sola/Zuberoa.

Fora de les fronteres basques és parlada també a pobles fronterers de Gascunya amb la Baixa Navarra i a zones frontereres del Béarn (Gascunya) amb Sola (per exemple al cantó d'Oloron, als pobles d'Eskiula i Jeruntze). A la diàspora basca més de cent mil persones conserven la llengua basca o l'han recuperat gràcies a les Euskal Etxea (éuskal écheá) o Casas Basques esteses al llarg de tot el món. En total és parlada aproximadament per un milió de persones.

Molts són els investigadors que al llarg dels segles han intentat fer llum sobre l'enigma de l'origen de la llengua basca i del poble que la parla. Unes teories, així com la història d'aquesta llengua des d'èpoques remotes fins a l'actualitat, que coneixerem al llarg d'aquestes pàgines web.

La llengua parlada pel poble basc, el poble més antic d'Europa, és una llengua única al vell continent, resta de les llengües parlades pels antics pobladors d'Europa anteriors a l'expansió indoeuropea i que actualment està rodejada per un mar de llengües neollatines. Si bé en el segle I d.C. els bascos i, per tant, la seva llengua, s'estenien al llarg dels Pirineus des del mar Cantàbric fins al mar Mediterrani, la romanització i la posterior expansió dels pobles llatins de l'entorn sorgits de la romanització, farà que els bascos es vegen immersos en un procés secular d'assimilació cultural, que comportarà la seva desaparició de gran part de la zona pirinenca, ocupant actualment el Cantàbric oriental i l'oest pirinenc.

L'origen del nom de la llengua basca, euskara, possiblement procedeixi de l'antic verb basc *enautsi que significava dir i que es conserva a algunes formes de la conjugació biscaïna de l'actual verb esan (dir) com per exemple dinosta (dinyósta; "m'ho diu").

El verb *enautsi més el sufix -(k)ara [ forma de ] donaria lloc a la paraula *enauskara ("forma de dir", "forma de parlar") que, posteriorment, amb el pas dels segles, evolucionaria fonèticament a l'actual forma estàndard euskara (*enauskara>*enuskara>euskara) i també a les formes col·loquials abans mencionades.

El basc, segons alguns lingüistes, va formar part d'un grup euroasiàtic antic anterior a la difusió de les llengües indoeuropees a Europa (mil·lenni III o V a.C). La lingüística oficial, al contrari, considera no provada aquesta teoria i defineix al basc com una llengua aïllada, és a dir, sense relació amb cap llengua coneguda i que, des d'èpoques prehistòriques, s'ha parlat a ambdues bandes del Pirineu. Així mateix recalca que l'assentament a terres pirinenques de l'idioma basc va ser molt anterior a l'arribada de la llengua ibera a la península ibèrica.

El basc, com tots els idiomes, ha anat evolucionant i ampliant el seu vocabulari gràcies als pobles amb què els bascos han pres contacte al llarg de la seva història, atresorant paraules culturals esteses per tot el Mediterrani pels difusors del neolític agrícola (mil·lenni V a.C) i després per les primeres civilitzacions dels metalls (mil·lenni III a.C.).

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!