Fa 2.300 anys, aproximadament, va començar l'expansió de Roma per Europa, la qual cosa donaria lloc, posteriorment, a l'Imperi Romà. Per a aquesta època és molt possible que haguera desaparegut ja la família de llengües de tronc basc, en el cas que hagueren existit, conservant-se únicament el basc.

Els estudis duts a terme per conèixer la situació lingüística en el segle I dC apunten que, en aquesta època, la llengua basca era parlada a banda i banda dels Pirineus, fins a Andorra. Si bé aquesta és l'extensió acceptada per la major part dels experts, altres van més enllà i consideren que hi ha restes de toponímia basca fins al Mediterrani.

Quelcom no dilucidat encara és la situació lingüística peninsular a la cornisa cantàbrica, a l'occident de les actuals terres basques. Si bé fins fa ben poc ningú posava en dubte que les tribus que habitaven aquestes terres eren parlants de llengua celta i, per tant, eren tribus celtiberes; l'estudi del substrat lingüístic de les llengües gallega, asturlleonesa així com del castellà nord-occidental, evidencien, segons alguns lingüistes, un substrat lingüístic emparentat amb el basc que ja va ser descrit pel lingüista Antonio Tovar el segle passat, indicant que fa 2.500 anys es parlava basc fins a Galícia. Quelcom que posava en dubte, per exemple, la celtitat d'àsturs o càntabres i que portaria a pensar que aquestes tribus eren tribus basques, molt celtitzades culturalment, però que no van deixar de parlar la llengua basca. No obstant això, s'haurà d'esperar a més estudis lingüístics d'aquesta zona per aclarir la suposada basquitat de les tribus de la cornisa cantàbrica en aquesta època, ja que podria ser, segons allò que s'ha indicat per alguns lingüistes, que els celtes que van donar lloc als àsturs o càntabres, en assentar-se, feren seu el substrat basc existent a aquelles zones des d'èpoques prehistòriques, un substrat basc que posteriorment seria transmès a les llengües romàniques que van sorgir de la romanització.

El geògraf grec Estrabó (63 a.C. - 24 d.C.) ens indica la localització de les següents tribus que, actualment, amb les dades que posseïm, les considerem com parlants de basc: aquitans, autrigons, caristis, vàrduls i vascons.

Aquestes tribus s'estenien al nord fins quasi Bordeus, al sud fins al riu Ebre, a l'oest fins part de l'est de Cantàbria, i a l'est, fins part de l'Aragó nord-occidental; encara que gents de parla basca s'estenien ja pel Pirineu peninsular fins a Catalunya, almenys des del segle III-II a.C.

Hi ha una gran controvèrsia entre els lingüistes en relació a si cadascuna d'aquestes tribus, que van ser descrites pels geògrafs grecoromans, parlaven una llengua de tronc basc, un dialecte d'un mateix idioma, el basc; o fins i tot que les tribus occidentals (autrigons, caristis i vàrduls) no eren tribus basques sinó celtiberes i parlaven, per tant, en celta, ja que no tenim dades escrites de la parla de cadascuna de les tribus per poder confirmar aquest fet. Només posseïm noms de persona i déus d'origen basc, sobretot, en inscripcions de l'època romana en llatí de la zona d'Aquitània.

A Àlaba, Guipúscoa, Navarra, Sòria i a la província de Saragossa, en la mateixa època (del segle I al III d.C.), també hi ha inscripcions en llatí amb noms de persona i déus bascos, però aquestes inscripcions són molt menys nombroses que les aquitanes. Això denota que la zona d'Aquitània es va romanitzar més ràpidament i es va habituar a escriure en llatí abans que el sud pirinenc, a causa de ser una àrea agrícola d'alt interès per a l'Imperi pels seus fèrtils camps, sent la zona a què es va perdre la llengua autòctona amb major rapidesa, comparat amb altres zones de parla èuscara.

Els noms que utilitzem per designar a les tribus basques són d'origen celta, la llengua d'intercomunicació de la cornisa cantàbrica amb l'altiplà era el celta, el que aviva més la controvèrsia. L'extensió actual dels dialectes bascos occidentals coincideix exactament amb la divisió en tribus descrita pels geògrafs grecoromans, la qual cosa va portar a pensar a alguns lingüistes que cadascuna de les tribus basques posseïa el seu propi dialecte o fins i tot que parlava una llengua de tronc basc diferent.

Un altre dels orígens més discutits és el de la tribu dels berons que habitava part de l'actual La Rioja. Alguns historiadors consideren als berons com una més de les tribus basques; altres, per contra, com una tribu celtibera (els celtibers eren els diferents pobles celtes que habitaven la península ibèrica).

Pels estudis ossis duts a terme a excavacions arqueològiques de la zona cantàbrica basca i Gascunya, sabem que els seus habitants en el Neolític, pertanyien racialment al que l'antropologia designa com a tipus pirinenc-occidental o basc (evolució local de l'home de Cromagnon); mentre que el sud del País Basc (sud d'Àlaba i Navarra) i la zona berona, era molt heterogènia, estava habitada per individus de diferents procedències europees (del tipus mediterrani, alpí, dinàric...), la qual cosa fa difícil un origen basc d'aquesta tribu. Si bé a l'arribada dels romans les ètnies de parla basca, s'havien fet ja amb el control dels territoris meridionals, l'estudi dels antropònims (nom de les persones) dels berons d'aquesta mateixa època, denoten també un origen celta i no basc.

Un error de considerar a les tribus que rodejaven a les èuscares com a basques, que s'ha repetit amb altres tribus pròximes com és el cas dels jacetans d'Osca.

Cal recordar que si bé hi havia població basca convivint amb celtes i ibers a gran part de la zona pirinenca. A causa de l'aliança de les tribus basques amb Roma, les terres conquerides a celtibers i ibers eren posteriorment repoblades amb èuscars. La tribu ibera dels suessetans al nord-oest d'Aragó, per exemple, literalment van desaparèixer del mapa i després els seus territoris figuren en les referències històriques com a pertanyents als vascons.

El fet que ja en l'època imperial romana, les ciutats i terres de l'occident pirinenc i saragossà, així com de La Rioja i nord-est de Castella, figuren com de les tribus basques, ha donat lloc a aquest error; quan en realitat, part d'aquelles terres, van pertànyer a tribus celtiberes o iberes abans de la conquesta romana.

Aquesta aliança de les tribus basques peninsulars amb Roma en contra dels enemics comuns, és el principal motiu que la basca sigui l'única cultura preromana de la península que va sobreviure a l'expansió de Roma. Un factor per a la supervivència del basc, a qui cal sumar-li el que tardanament es desenvolupés el Mare Externum ("Mar Exterior"; oceà Atlàntic) com a zona econòmica d'interès per a l'Imperi, la qual cosa va possibilitar que la zona basca quedara al marge dels intensos fluxos migratoris que es van donar a altres zones de la península o a Aquitània (pel seu alt interès agrícola).

La toponímia ens indica que la zona ocupada per les tribus basques és majoritàriament d'origen èuscar, sent la toponímia d'origen celta mínima, la qual va augmentant a mesura que anem cap al sud. La població basca, a l'arribada dels romans, no era homogènia i ens podíem trobar poblats celtes, per exemple, a Deba (localitat de la costa guipuscoana), que era, al mateix temps, frontera entre caristis i vàrduls, o a Ultzama (vall navarrès, a la meitat del territori vascó).

L'evolució fonètica de topònims en llatí de l'època romana fins a l'actualitat que només es pot explicar per trets fonètics bascos i no celtes (Caetaria [indústria de salaó]> Getaria [Guetaria], existent tant a Guipúscoa, habitada per vàrduls i a Labort habitada per aquitans; Claudius Villae [ Vila de Claudi ] > Laudio [Llodio], habitada per caristis; etc), el fet que el castellà tingui un profund substrat lingüístic basc i es comencés a parlar a territori autrigó i diversos estudis històrics ens demostren, per tant, que en l'època romana les tribus que habitaven l'actual Euskadi no parlaven celta, sinó que parlaven una llengua èuscara i que, al mateix temps, hi havia individus de llengua celta a la part occidental de Biscaia, a part d'Àlaba i a Terra Estella (Navarra), i de llengua ibèrica cap a la part central i oriental de Navarra. A Aquitània el gal possiblement s'havia introduït al llarg del Garona fins al propi Pirineu i a les zones més exposades de l'actual Gascunya. Totes aquestes evidències invaliden l'origen celta de les tribus autrigona, carístia i vàrdula. Arribat a aquest punt és quan comencen a sorgir els dubtes.

Parlaven la mateixa llengua les diverses tribus basques? Parlaven dialectes d'un mateix idioma? Com és possible que vivint com han viscut aïllats durant segles bascoparlants de l'occident i orient de la bascofonia, tinguin la mateixa gramàtica en què només varia part del vocabulari i algunes desinències verbals? Més, si és possible, tenint en compte que la romanització va incidir de manera notable en la conjugació dels verbs.

 

 

Es veu clarament per la dialectologia que les zones ocupades actualment per cadascun dels euskalkis o dialectes bascos a l'occident del País Basc coincideixen exactament amb la demarcació tribal preromana. Fins al riu Deba (Guipúscoa) es trobava la tribu caristia i ara fins allí es parla biscaí. Del riu Deba cap a l'est es trobava la tribu vàrdula i ara a les seves terres es parla guipuscoà. Irun es troba a Guipúscoa però no parlen guipuscoà; parlen una mescla de navarrès, navarrès-labortà i guipuscoà, uns dialectes que conflueixen a aquesta zona. Segons els romans, les terres d'Irun (Oiasso romana) no pertanyien a la tribu vàrdula sinó a la vascona.

Com és possible, llavors, que, sobtadament, la romanització incidís de la mateixa manera en l'articulació verbal de tots els dialectes bascos actuals? Com és possible que a tot el País Basc es conjuguin els verbs gairebé de la mateixa manera si una tribu no va assimilar a la resta, tenint en compte l'aïllament en què han viscut els bascoparlants entre si?

Com és que de parlar-se en l'època romana de diverses tribus basques, als cronicons merovingis i visigots sobtadament es comenci a utilitzar el terme vascons per designar a tots els bascos?

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!