El segon factor que va debilitar al basc, va ser el desmembrament del Ducat de Bascònia i, d'altra banda, la divisió del Regne de Pamplona-Nájera, després de la mort del rei Sanç Garcés III el Major, sorgint d'aquesta manera els regnes de Castella i Aragó, que anteriorment havien estat comtats. Si bé en els seus orígens, en el segle XI, gran part de la població castellana i aragonesa, així com els seus primers reis, van ser bascoparlants. En avançar cap al sud la reconquista, més i més població mossàrab i, per tant, llatina, va anar afegint-se. Quedant el basc desplaçat gradualment com a vehicle de comunicació quotidià a aquells regnes.

Considerant-se a partir dels segles XIV i XV com una llengua pròpia del Regne de Navarra, com quelcom que havia quedat de la dominació navarresa d'aquelles terres. Les zones bascòfones que van ser governades directament per legislacions estrangeres, perdrien gradualment el basc fins desaparèixer definitivament; mantenint-se aquest idioma, únicament, als territoris que van conservar fins a època recent la legislació foral basca, és a dir, les set regions vascòfones que comprenen actualment Euskal Herria.

Encara que el sistema foral basc va servir de parapet per preservar la llengua i cultura pròpies, no va ser suficient. Mentre al País Basc continental el gascó es va portar la pitjor part de l'expansió de la llengua francesa; al País Basc peninsular, en estar Castella just al sud del País Basc, les regions d'Àlaba i de Navarra es van portar la pitjor part de l'expansió de la llengua espanyola, parlant-se quotidianament en l'actualitat, a la meitat nord de Navarra i extrem nord d'Àlaba. A l'occident de Biscaia, es va perdre el basc col·loquial fins al riu Nervión, fruit de l'arribada massiva d'immigrants de parla espanyola, a la potent indústria siderúrgica de l'occident de Biscaia, a partir de finals del segle XIX i a mitjan segle XX.

D'altra banda, en èpoques medievals, el basc, va ser considerat pel cristianisme com una llengua bàrbara i pagana. Llengua i cultura llatines eren sinònims de cristiandat, atés que la major part de la població euskaldun era pagana. A mesura que avançaven les llengües i cultures llatines, avançava el cristianisme. Tot estava en contra del basc. És molt significatiu que en l'Edat Mitjana, a partir del segle XIV, es començara a prohibir el jueu, l'àrab i l'èuscar, ja que representaven la religió hebrea, la islàmica i l'antiga religió pagana de Mari (9), que era la que processaven majoritàriament els bascos. Per a més informació sobre els decrets de prohibició del basc a partir del segle XIV visitar la pàgina Història del País Basc.

(9) L'antiga religió dels bascos: Mari (mári), també anomenada Maia (máy-a), era la deessa suprema de l'antiga religió basca, el seu símbol còsmic era el sol i la seva representació gràfica el disc solar anomenat lauburu (laubúru; "tetracèfal", aquest símbol el pot observar a la part inferior dreta d'aquest paràgraf). El lauburu pot variar de nombre de braços però el més estès i conegut per tots els bascos és el de quatre. Els discos solars amb alguna que una altra modificació poden trobar-se a totes les cultures euroasiàtiques antigues, des de la península ibèrica fins a Alaska i, fins i tot, en antigues civilitzacions d'Amèrica. És comú veure a les làpides dels cementeris del País Basc, que, en compte d'utilitzar-se creus cristianes, se segueixi amb el costum d'esculpir a les làpides la creu basca, el lauburu, seguint d'aquesta manera el ritu antic de la religió de Mari.

Les esteles mortuòries de l'època romana ens mostren que quasi cada poblat basc posseïa els seus propis déus diferents al poblat pròxim. El que reflecteix una falta d'homogeneïtat en el culte religiós dels antics bascos. Tanmateix, fins a l'actualitat, a través de la tradició oral, ens ha arribat un culte als antics déus bascos, amb noms que es repeteixen en qualsevol llegenda al llarg de tota la bascofonia. Zones que van quedar aïllades durant segles, unes d'altres, i que van conservar un substrat religiós comú.

Amb el col·lapse de les estructures imperials romanes i el començament de les invasions germàniques, a la zona pirinenca, davant la nova situació, es dóna un reafermament del basc enfront del llatí. Una unió de les diferents tribus basques en contra dels germànics, que no sols va ocasionar el sorgiment del basc comú per a tots els bascos, sinó també una uniformització del culte religiós, ja que les llegendes entorn de Mari, són comunes a ambdues bandes del Pirineu. També a aquestes llegendes queden restes d'antics déus com Ortzi (órtsi; semblant al Thor escandinau) amb les seves variants Urtzi (úrtsi), Ost, Ortz (Orts), Egu (égu), In o Inko (ínko), que estan presents a l'arrel dels noms dels dies de la setmana basca com ostegun (ostégun; "dia del cel"; dijous) o eguen (egú-en;"[dia] del cel"; dijous, en biscaí ) o d'accidents meteorològics com per exemple inar (iñár; "raig de llum", "purna"), inusturi (íñústurí; "tro"), inontz (iñónts; "rosada"), ortziri (ortsíri; "tro") o osti (ósti; "tempestat"), entre altres. Un culte al cel, ja que aquest és el significat del nom Ortzi i les seves variants, de clar origen indoeuropeu i introduït en les tribus basques possiblement pels celtes. Aquest culte va ser, darrere del de Mari, el que va estar més expandit geogràficament.

És molt possible que el culte a Mari fora estès o reforçat a les zones a què ja existia pels vascons de Navarra, fruit del seu lideratge dins de les tribus basques. Aquesta expansió comportaria el reafermament de les deïtats indígenes enfront de les d'origen forà. El culte religiós basc d'origen prehistòric i matriarcal, amb moltes similituds amb el de la Creta minoica (també d'origen prehistòric), representava com a deessa suprema a una deïtat subterrània en contraposició amb les indoeuropees, majoritàriament deïtats celests i patriarcals. Un culte que, amb el pas dels segles, se va anar enriquint amb influències iberes i celtes, i que s'imposaria finalment, en l'època franco-visigótica, a la resta de déus bascos d'origen romà, iber o celta; i també a l'Ortzi indoeuropeu (deïtat celest) encara que sense fer desaparèixer a aquest últim totalment. En el Còdex Calixtí realitzat pel clergue gal Aymeric Picaud en el segle XII, en el qual es relatava el seu pelegrinatge a Santiago, indica que els bascos amb què va contactar anomenaven a Déu Urcia.

Mari presa, generalment, formes zoomòrfiques a las seves residències subterrànies (bou, marrà, boc, cavall, serp, voltor, etc) i forma humana fora d'elles; una d'aquestes és la d'una dona esvelta i bella, de llargs cabells, abillada amb una túnica roja que li arriba als peus, amb una cinta d'or a la front, sostenint un castell d'or a la seva mà dreta i enroscat al contorn de les seves cames un herensuge (erénsugué; dragó), sobre el qual s'alça la figura de Mari. Les seves residències subterrànies es troben a les muntanyes més altes del País Basc (Anboto [ambóto], Oitz [óyts], Txindoki [txindóki]...). Canvia de residència cada set anys. Quan canvia de residència, Mari, es converteix en una falç de foc que solca el firmament generant un gran estrèpit al seu pas.

Aquesta religió comptava amb una trinitat integrada per Mari i els seus dos fills Atarrabi (atárrabí; la representació del bé) i Mikelats (míkelátx; la representació del mal), dels que sorgien la resta de númens i esperits tant benèvols com malèvols. Mari tenia un espòs que es deia Sugaar (sugáar; "Serp Mascle", es va traduir al romanç medieval com "Culebro"), que també era conegut amb el nom de Maju (máyu). El semblant entre el nom de Maju i Maia (un altre dels noms de Mari) denota que Maju o Sugaar no eren més que la representació masculina de Mari, d'aquesta manera s'expressava que tot ser existent provenia i formava part de la naturalesa de Mari.

Segons l'antiga religió basca, quan les tenebres regnaven a la Terra, els humans van suplicar a Mari que els ajudara en la lluita contra els esperits i númens malèvols que els aguaitaven. Mari escoltant les seves súpliques va donar vida a la seva filla, Ilargia (illárgui-á; "la Lluna"). Els humans van agrair la seva llum però la seva llum no era suficient per poder lluitar contra el mal. Llavors els humans van demanar una altra vegada a Mari que els atorgara quelcom que tingués més llum i que pogués vèncer a les tenebres. Mari va crear llavors a la seva altra filla, Eguzkia (egúski-á; "el Sol". En la cultura basca el sol és femení); i d'aquesta manera va nàixer el dia. Cap esperit maligne des de llavors va aguaitar als humans durant el dia. Però quan el Sol se submergia als confins de la Terra, a Itsasgorrieta (ichásgorrí-etá; als "Mars Rojos") per seguir el seu curs pel món subterrani, sorgia la nit. El mal, en arribar la nit, sortia del seu refugi i continuava aguaitant als humans. Llavors els humans van demanar a Mari que els donés quelcom per lluitar contra el mal durant la nit i Mari va crear l'Eguzki Lore ( egúski lóre; "Flor del Sol", és la flor del card silvestre [Carlina Acaulis] ). Els va indicar que mai sortissin de les seves cases durant la nit i que posessin l'Eguzki Lore a la porta de les seves cases per protegir-los del mal. Des de llavors els humans que van seguir allò que va indicar Mari, mai més van patir l'aguait del mal.

Mari, d'aquesta manera, va dividir el món en dos: el món dels del dia (egunekoak; egúneko-ák) o el dels vius, el qual era il·luminat pel Sol; i el món dels de la nit (gauekoak; gau-éko-ák) o el dels esperits i ànimes dels morts, il·luminat per la Lluna. Segons les antigues creences al Cel es mouen els astres, els quals, en posar-se a l'occident, s'introdueixen als Mars Rojos (Itsasgorrieta) per seguir el seu curs a través del Món Subterrani. Així, el Sol, que durant una part del seu curs enllumena al món de la superfície, llueix, durant l'altra, al Món Subterrani. El Sol i la Lluna són divinitats femenines, filles de la Terra (Mari), al si del qual van tots els dies després del seu recorregut pel Cel.

Per als antics bascos el significat de la mort no era tan lúgubre com pot resultar veient-ho des de la perspectiva occidental actual. En morir una persona simplement passava a formar part d'un estat existencial diferent. Es deia en aquells temps que, Eguna egunekoentzat (egúna egúnekoentsát; el dia per als del dia [els vius] ) eta gaua gauekoentzat (eta gáu-á gau-ékoentsát; i la nit per als de la nit [els esperits] )". L'esperit Gaueko (gáu-ekó; "[esperit guardià] de la nit") era l'encarregat de vetlar per aquesta norma acceptada pels antics bascos, ja que, si algun basc rondava en la nit, era arrabassat dels vius per aquest esperit i passava a formar part del món dels de la nit (els esperits).

La religió basca posseïa unes normes de conducta sobre el que és el bé i el mal, que havien de ser complides estrictament pels bascos. Mari condemna la mentida, el robatori, l'orgull i la jactància, l'incompliment de la paraula donada i el faltar al respecte degut a les persones i a l'ajuda mútua, així com accedir a les residències de Mari sense permís d'ella. Els delinqüents són castigats per Mari amb la privació o pèrduda del que ha estat objecte de la mentida, del robatori, de l'orgull, etc.

També existia a aquesta religió un cel i un infern, encara que era diferent de la concepció del cel i de l'infern de les religions judeocristianes. Quan una persona moria, passava a formar part dels de la nit. En la foscor era guiat per la Lluna, que en basc, com hem indicat anteriorment, es diu Ilargia (traduït directament: "Llum dels Morts"), per una senda que li portaria fins a la gruta o cova de Mari. El difunt, en el seu camí, era protegit dels mals esperits pel símbol de Mari, el lauburu, esculpit a la seva làpida. En arribar a la gruta de Mari viuria amb ella i amb tots els seus avantpassats eternament, en pau, felicitat i abundància al Món Subterrani. Aquest era el concepte del cel per als antics bascos. Però aquella persona que no hagués obrat al món dels vius segons els ensenyaments de Mari i hagués fet el mal al proïsme, encara que la Lluna li il·luminés en el seu camí, estaria vagant i vagant eternament, en la foscor, aguaitat pels mals esperits (ja que el lauburu només protegeix als que han obrat bé), fins poder trobar la senda que li portés fins a la cova de Mari. Aquest era el concepte de purgatori (estar vagant durant un temps cercant la senda correcta) i l'infern (vagar eternament en la nit sense trobar el camí).

Com es pot observar és una religió de clar origen prehistòric atés que considera a la cova com a zona de pau, acollidora i protectora, el millor lloc on viure eternament. Una creença que prové d'un passat remot en el que els protobascos en les glaciacions, van haver d'arrecerar-se a les coves per evitar les fredes temperatures i d'aquesta manera poder sobreviure. Una por de vagar en la foscor (l'infern i el purgatori) que té el seu origen en les fredes nits glacials, ja que tot aquell que no trobara al fosquejar la senda cap a la cova on habitava la tribu periria de fred. Una lluita per la supervivència que va quedar plasmada a la religió basca, encara que els bascos feia milers d'anys que ja no necessitaven arrecerar-se a les coves per poder sobreviure al fred glacial.

Aquesta religió posseïa unes normes d'actuar en la vida molt semblants a les cristianes, per la qual cosa, encara que, aparentment, semblava senzill donar el pas de la religió basca al cristianisme, el País Basc va ser la zona de l'Europa occidental on més tardanament es va arrelar definitivament el cristianisme. La religió cristiana, en un principi, només havia d'adaptar la trinitat, déus i esperits bascos a la trinitat i sants cristians. El culte a Mari, gràcies al semblant en els noms, va passar a ser un culte a la Mare de Déu. Avui és el dia que a la Mare de Déu en basc se l'anomena Andra Mari (ándra mári; "Senyora Mari"), que era el nom amb què era anomenada la deessa Mari. Totes les verges que existeixen al País Basc, així com les seves esglésies, eren antigues zones de culte a aquesta divinitat. Tanmateix, el cristianisme es va topar amb la tenacitat dels bascos en no desfer-se de les seves tradicions i ritus ancestrals, la qual cosa va ocasionar que, tardanament, s'arrelés totalment la religió cristiana.

Exemple d'això, que la denominació tant de Jesús de Natzaret com de la gran majoria dels sants cristians no tinguin traducció al basc i, per tant, s'utilitzi directament la denominació espanyola (al sud de la bascofonia), o francesa o gascona (al nord) per designar-los; al contrari del que ocorre en la resta d'idiomes europeus, que en tenir el cristianisme una trajectòria secular als seus països han desenvolupat les seves pròpies formes. Com a exemple d'aquest fet San Miguel d'Aralar a Navarra, patró dels bascos, que en basc es diu Aralarko San Migel (arálarkó san miguél). El santuari de San Miguel d'Aralar a Navarra va ser, anteriorment, zona de culte de l'antiga religió. Com a excepcions alguns noms d'apòstols introduïts prompte a través del llatí vulgar o alguns noms de sants del gascó, unes denominacions que van evolucionar estructuralment i fonèticament adaptant-se a la llengua basca.

Atrets per les avantatjoses ajudes donades pels reis de Navarra en l'Edat Mitjana va haver-hi molts parlants de gascó que es van assentar a Guipúscoa o al nord de Navarra, fundant localitats com Sant Sebastià o Pasajes a Guipúscoa. Sent aquests gascons de religió cristiana, els seus assentaments van ser focus cristianitzants a un entorn majoritàriament de religió basca.

Del gascó procedeixen els noms de sants com Donostia (donósti-á; "Sant Sebastià"), Donibane (doníbané; "Sant Joan") o, per exemple, Doneztebe (donéstebé; "Sant Esteve"), en els que es veu la prefixació del don- que procedeix del llatí dominus, prenent en basc el significat de sant. La paraula dominus era un tractament de respecte romà equivalent a senyor i la seva evolució espanyola ha donat lloc a les actuals paraules don i doña ("domina"). La contracció don- procedeix de done i s'utilitza sobretot en noms d'origen gascó. Done s'utilitza indistintament per a sants femenins o masculins. Es pot utilitzar anteposat o posposat. Sant Ignasi, per exemple, es pot dir Done Ignazio (doné Iñási-ó) o Ignazio Donea (Iñási-ó donéa).

Únicament els primers sants de la cristiandat, els noms dels quals es van introduir en el basc a través del llatí vulgar, reben la forma jondoni com, per exemple: Jondoni Petri (yondóni pétri; "Sant Pere") o Jondoni Jakue (yondóni yáku-é; "Sant Jaume"). Jondoni procedeix de la contracció de les paraules jaun (yáun; "senyor") i done (done;"sant"). La forma san ("sant"), d'origen castellà, també pot utilitzar-se en basc anteposada al nom del sant i, generalment, és la més utilitzada pels bascos.

A finals del segle XIX per suplir la carència de noms bascos per designar als sants, aplicant les lleis fonètiques basques, es van desenvolupar noms com: Josu (Jesús), Miren (Maria), Kepa (Pere), Joseba (Josep) o Andoni (Antoni), que si bé han tingut bona acollida a l'hora d'utilitzar-los com a noms bascos de persona, no han tingut el mateix èxit a l'hora d'utilitzar-los per designar a Jesús de Natzaret o als sants, per als quals es continua utilitzant la forma espanyola, gascona o francesa, seguint, d'aquesta manera, amb la tradició.

La introducció definitiva del cristianisme, per tant, va venir de la mà de les llengües llatines, la francesa o la gascona, al nord de la bascofonia, i l'espanyola i també la gascona, al sud. A mesura que avançaven les llengües i cultures llatines anava desapareixent la religió de Mari i anava estenent-se el cristianisme. Segons les cròniques de l'època, encara en el segle XIV d.C., els senyors de Biscaia realitzaven ofrenes a la deessa Mari perquè poguessin governar amb justícia i fortuna, atés que segons les antigues tradicions biscaïnes el primer senyor de Biscaia va ser concebut per Mari, i tots ells, per tant, descendien d'aquesta deïtat i eren protegits per ella.

Si bé durant la baixa Edat Mitjana i començament de l'Edat Moderna la religió "oficial" era la cristiana, les dues religions van continuar convivint donant-se un procés de mestissatge anàleg a l'ocorregut a altres parts d'Europa, on el culte cristià es va anar enriquint amb els ritus locals precristians.

Les zones basques que quedaven més aïllades de les autoritats eclesiàstiques van continuar practicant obertament ritus com l'Akelarre (akélarré; "Camp del Boc") en els que es rendia culte al boc, una de les representacions zoomòrfiques de la deessa Mari. L'Akerbeltz (aker [ákerr; boc] + beltz [belts; negre]; boc negre) segons les antigues tradicions espantava els mals esperits, les malalties i era símbol de fertilitat. Avui és el dia que a moltes masies del País Basc, seguint la tradició, entre els animals de la quadra, es disposa d'un akerbeltz. Fruit del desconeixement de les autoritats eclesiàstiques d'aquelles èpoques d'aquests ritus i costums, pel seu origen forà, i també per la necessitat de fer desaparèixer aquesta religió, es van associar els Akelarres amb ritus d'adoració a Satanàs, ja que a l'iconografia cristiana s'associava aquest animal amb el culte al diable.

Una associació errònia que ocasionaria gradualment una major persecució d'aquesta religió, fins que en el segle XVII es perdria definitivament, quan les sorginas (10) van ser acusades de bruixeria per la Inquisició.

(10) Les Sorginas: la paraula sorgina (sorguínya) procedeix de les paraules sortu (néixer, crear) i el sufix -gin (faedor/faedora), per tant, significa faedora de naixements (llevadora). Aquestes sacerdotesses de la religió basca eren semblants als druides celtes i eren les encarregades de les zones de culte, de fer les cerimònies, de curar a la gent a través d'herbes i de portar al món als nens. Segons les antigues creences, les sorginas, a través de l'energia màgica que mou el cosmos, l'Adur (adúr), donaven vida als nens que naixien, d'això ve l'apel·latiu de faedores de vida (sorgin).

Bascos que continuaven processant la religió de Mari i no la cristiana, així com centenars de sorginas, van ser acusats de bruixeria, sent posteriorment cremats. A partir de llavors, la paraula sorgina, que significava en basc antic llevadora, va passar a significar bruixa.

L'únic ritu de l'antiga religió que es continua conservant, molt mesclat ja amb la religió cristiana i les tradicions occidentals, però que conserva la seva denominació original, és la celebració de l'Olentzaro, també conegut com Olentzero (oléntseró).

Olentzaro (oléntsaró; prové de les paraules olendu [oléndu; anunciar] + aro [áro; estació, període] ) era un esperit enviat per Mari als humans per anunciar l'arribada dels solsticis d'hivern i d'estiu. Un esperit a qui els bascos havien de realitzar ofrenes, perquè, tant l'hivern com l'estiu, foren benignes per a les collites i la caça.

Antigament els bascos només disposaven en el seu calendari de dues estacions: Negua (negú-a; hivern) i Uda (uda; estiu). Udazkena (udáskená; "el final de l'estiu"; tardor) i Udaberria (udáberri-á; "el nou estiu", primavera) són estacions que es van afegir posteriorment per influència indoeuropea. Així mateix la setmana basca o Aste (áste; "començament [de la llunació]" ), regida pel cicle lunar, comprenia inicialment només tres dies:

Astelehena (astélééna; "el primer [dia] de la setmana", dilluns)

Asteartea (astéárte-á;"el [dia] de la meitat de la setmana", dimarts)

Asteazkena (astéáskená; "l'últim [dia] de la setmana", dimecres)

A aquesta setmana basca primigènia, per influència indoeuropea, se li va afegir altres quatre dies:

Osteguna (ostéguná; provinent de: ost [cel] + egu [égu; llum diürna], "[dia de] la llum diürna del firmament", dijous)

Ostirala (ostíralá; provinent de: ost [cel] + irargi [irárgui; variant d'ilargi, lluna], "[el dia de] la lluna del firmament", divendres)

Larunbata (larúnbatá; provinent de: lauren bat [láuren bat; quart [de lluna] ], "[el dia de] la mitja lluna", dissabte ]

Igandea (igándeá; "[el dia del] pleniluni", diumenge).

En algun dialecte poden variar les denominacions d'alguns dies, però aquests són els més estesos a tot el País Basc i les formes estàndard del basc batua o unificat.

Els ritus de fertilitat en honor a Olentzaro, amb el pas del temps, han evolucionat a un ritu semblant al de Santa Claus o Papa Noel europeu, convertit en un carboner, que baixa de la muntanya i porta regals als bascos en nit de nadal; mentre que, en el solstici d'estiu, el seu ritu, s'ha convertit en la festivitat de la vespra de Sant Joan, en la que a totes les localitats basques es realitzen grans fogueres per festejar l'arribada de l'estiu. Aquestes fogueres, en les antigues tradicions basques, posseïen una simbologia purificadora i el seu objectiu era espantar als mals esperits.

L'existència de l'antiga religió, s'ha conservat fins als nostres dies, gràcies a la transmissió oral, de generació en generació, de paràboles i contes imbuïts en les antigues creences que els avis conten als seus fills i als seus néts.

Comparteix aquesta pàgina!