El primer llibre escrit en basc és el Linguæ Vasconum Primitiæ (Primícies de la llengua dels vascons; Bordeus 1545) col·lecció de poemes religiosos i eròtics del sacerdot Bernard Etxepare (Bernard d'Etchepare). Va néixer a Sarrasketa de 1470 a 1480 a una localitat pròxima a la capital de la Baixa Navarra, Donibane Garazi (Sant-Jean-Pied-de-Port) i va ser sacerdot. No és casualitat que el primer escriptor en basc sigui un sacerdot. Els sacerdots havien de predicar al poble i per a això necessitaven cultivar el llenguatge popular que, en aquest cas, era el basc. Pel títol de la primera obra escrita en basc, pel pròleg i per algunes estrofes del text, es veu que l'autor era conscient de ser el primer que publicava un llibre en basc. Aquest consta d'un breu pròleg i quinze poemes que, per la seva matèria, poden dividir-se en quatre parts: Una primera, la més llarga, de temàtica estrictament religiosa; la segona, té com a tema l'amor humà i és potser la més original i d'alè més càlid; una tercera autobiogràfica, a la que l'autor fa professió de la seva innocència; la quarta, finalment, és un crit de goig per la irrupció del basc al món de les publicacions literàries. Fins en el que podria portar-li a l'aridesa (l'exposició de la doctrina cristiana), Etxepare demostra estar, amb tota naturalitat, dins d'una gojosa harmonia tridimensional: vida, paraula i ritme. Etxepare exposa doctrina cristiana però al món del cultiu basc, on serfs i senyors conviuen amistosament però també s'exigeixen:

 

Ecen iaunec estu nahi mutil gaiçtoa eduqui, eç pagatu soldataric cerbitcatu gaberic

(Cap amo vol un mal criat, ni pagar soldada sense que li serveixin)

 

La Reina de Navarra Joanna III d'Albret, es va decidir a donar suport explícit a la llengua basca al context de la reforma protestant de tipus calvinista, que va tenir lloc en la segona meitat del segle XVI a l'àrea del seu domini, és a dir, al nord dels Pirineus, inclòs Biarno (el Béarn).

A aquest context de lluites religioses es van donar les circumstàncies favorables perquè es produïra el venturós fet de la creació ex Novo de la prosa basca, en traduir-se el Nou Testament en tota la seva integritat. El personatge encarregat pel sínode calvinista de Pabe (Pau) en 1565 per a dur a terme la traducció al basc del Nou Testament va ser Joannes de Leizarraga (1506-1601), nascut a Beskoitze (Labort). La seva traducció s'anomenaria Iesus Christ gure Jaunaren Testamentu Berria (Nou Testament del nostre Senyor Jesucrist). Les dades sobre la seva joventut són escassos, si bé sabem que va ser ordenat sacerdot, però que en 1559 es converteix a l'evangeli la qual cosa li ocasiona persecució i empresonament i, com molts altres protestants, troba asil a l'empara de Joanna III d'Albret. La traducció de Leizarraga està conscienciosa i escrupolosament feta, d'acord amb l'esperit que animava les traduccions protestants de la seva època d'estricta fidelitat al text original grec. Per a la seva traducció va utilitzar el text grec del Nou Testament preparat per Erasme de Rotterdam, el mateix que usara Luter per a la seva traducció a l'alemany. Altres obres seves van ser Kalendrera (Calendari) i Abc edo Christinoen instructionea (Abc o la instrucció dels Cristians). Leizarraga es caracteritza per ser un escriptor que utilitza a la seva literatura molts termes cultes d'origen grecollatí.

Axular o Pedro d'Agerre i Azpilikueta va néixer a Urdax (Navarra) en 1556. Sent Axular el nom que va utilitzar als seus escrits eternitzant així el nom de l'etxe (masia) de la seva família que encara existeix. Va ser sacerdot i se li va adjudicar el curat de Sara (Sára, Labort). La seva obra més notable és Gero (futur). Axular se'ns mostra com un magnífic escriptor ascètic, influït sens dubte per ascetes espanyols com Fra Luis de Granada però amb personalitat pròpia. Posseeix un llenguatge menys culte que Leizarraga sent el seu basc més popular. L'obra d'Axular no és de teoria ascètica sinó de pràctica, és a dir, de reforma de costums. Per a això tira mà d'un llenguatge espontani, potser poc literari, però que ja en el segle XVIII va merèixer l'estima de Joannes Etxeberri qui proposava es declarés a Axular com a norma del basc escrit.

Silvain Pouvreau va néixer a Bourges. Sense ser basc va aprendre basc sent secretari del jansenista abat de Saint-cyran. Ordenat sacerdot, va ser rector de Bidarte (Bidart; 1640-44) i més tard a París. Va traduir la Instrucció del cristià (Guiristinoen Dotrina) de Richelieu, la Introducció a la vida devota (Philotea) de Sant Francesc de Sales i el Combat espiritual (Gudu espirituala) de Lorenzo Scupoli.

Arnaud Oihenart o Oihenart (1592-1667) va néixer a la capital de Sola, Maule (Mauleón), va ser advocat. És, per tant, un dels pocs no eclesiàstics que escriuen en basc durant aquests primers temps. En llatí va escriure Notitia utriusque Vasconiæ, tum ibericæ tum aquitanicæ, a la que narra la història dels bascos fins a l'Edat Mitjana des d'una perspectiva basca. És més conegut per la seva col·lecció de 706 refranys bascos amb traducció francesa i les seves poesies en basc. Oihenart és un home que ama el basc, el treballa, fins i tot inventant neologismes, però al mateix temps, es manté allunyat dels ditirambes i de les confusions històriques d'alguns contemporanis, per la qual cosa ha estat a vegades mal interpretat com a poc bascòfil.

El jesuïta Bernard Gazteluzar (1619-1701), nascut a Ziburu (Ciboure, Labort) va escriure poesia didàctica al seu Eguia catholicac. Salvamendu eternalaren eguiteco necessario direnac (Veritats catòliques. Coses necessàries per aconseguir la salvació eterna, 1686).

Altres sacerdots que van publicar en basc en el segle XVII són: Cristóbal d'Harizmendi amb Ama Birginaren hirur Offizioac (Els tres oficis de la Mare de Déu; 1660) en vers i dialecte pròxim al guipuscoà. Juan de Tartas, rector d'Aroa (Arone, Baixa Sola): Onsa hilceco bidia (Camí del bon morir, 1666) i Arima Penitentaren occupatione debotaq (Ocupacions devotes de l'Ànima Penitent, 1672). Aranbillaga, destinat a la parròquia de Ziburu (Ciboure, Labort), va publicar en 1684 (Baiona) la primera traducció de la Imitació de Crist, Jesu Christoren Imitationea.

La primera gramàtica basca la va fer el Jesuïta Manuel de Larramendi, que va néixer a Andoain (Guipúscoa) en 1690 i va morir a Loiola en 1766. Professor a Salamanca. Les seves obres són la primera gramàtica basca, El impossible vencido: arte de la lengua vascongada (Salamanca, 1729) i en 1745, el Diccionario trilingüe (Castellano-Bascuence-Latín) entre altres. Va emprendre una obra gegantina a fi de lluitar en contra de la imatge que es tenia del basc en aquella època, "rudem et barbaram linguam, cultum abhorrentem" (llengua tosca i bàrbara, incapaç de cultiu). Amb la primera volia demostrar que el basc no era una llengua bàrbara i ruda impossible de cultivar, sinó una llengua subjecta a regles com les altres i millor que moltes altres, segons ell. Amb el seu diccionari Larramendi intenta demostrar que el basc posseeix un vocabulari desenvolupat capaç d'expressar-ho tot. Per a això no dubta en inventar neologismes d'una forma correcta, utilitzant la derivació a través dels múltiples sufixos bascos o la composició, per no utilitzar paraules llatines que a totes les llengües, incloses les no llatines, es troben. Uns neologismes que després ell mateix no utilitzaria, atés que creava aquests neologismes només per emmudir als antibasc.

Entre els primers fruits de l'arbre larramendià cal citar els pares Agustín de Kardaberaz i Sebastián de Mendiburu.

Agustín de Kardaberaz (1703-1770) va néixer a Hernani (Guipúscoa) i va morir a Bolonya al desterrament. La fama del pare Kardaberaz al País Basc es va deure sobretot a les seves qualitats de predicador però Kardaberaz és a més un bon escriptor del seu idioma: Aita San Ignacioren Egercicioen Gañean Afectoac, beren Egemplo, ta Dotrinaquin (Afectes sobre els exercicis del pare Sant Ignasi, amb els seus exemples i doctrines, 1761), que en el seu conjunt comprenen tres obres. Kardaberaz tracta sobretot el bé espiritual de les ànimes, però de l'interès que treballava el basc ens parla ben alt la seva obra: euskeraren Berri Onac (Les Bones Noves del Basc, publicat també en 1761), amb regles per llegir, parlar i escriure correctament el basc.

Sebastián de Mendiburu (1708-1782) va néixer a Oiartzun (Guipúscoa) i va morir a Bolonya, desterrat amb els de la seva ordre per Carles III. Segons Carmelo Etxegarai, "ni el mateix Larramendi va aconseguir rivalitzar amb Mendiburu en aquest maneig de l'idioma èuscar". Per a Koldo Mitxelena, "Mendiburu és sense disputa un dels escriptors que amb més desembaràs i elegància ha manejat l'idioma. Només li va ser negat un do: la força". Mendiburu empra un llenguatge molt més pur que Kardaberaz però es manté sempre a un nivell popular fàcil d'entendre. La seva obra més representativa és: Jesusen Amore-Nequeei dagozten cembait otoitc-gai (Temes de rés respecte al calvari de Jesús, 1760).

Juan Antonio Moguel (1745-1788). Va néixer a Eibar de pare metge. Ordenat sacerdot, va ser destinat a Xemein (Markina, Biscaia) on va residir fins a la seva mort. Moguel mostra, com altres contemporanis seus, viu interès per l'idioma. Per demostrar les possibilitats del basc va traduir arengues i oracions selectes dels millors autors llatins. Però la seva obra principal és, sens dubte, Peru Abarca (1881), concebut com un diàleg entre un pobletà, Peru Abarca, ple de saviesa popular i amb domini del basc i el barber Maisu Juan més murri però menys sabedor de la seva llengua materna. Moguel empra el dialecte biscaí sense cap preocupació purista. Peru Abarca, en efecte, abomina dels erdarismes (castellanismes) no assimilats però empra sense rubor els que va assimilar a la "Universitat de Basarte" (obtinguts del basc parlat al carrer).

Joannes Etxeberri (1668-1749) de Sara (Labort) metge a Bera de Bidasoa (Navarra) i a Hondarribia (Guipúscoa) i resident després fins a la seva mort a Azpeitia (Guipúscoa). A més d'Escuararen hatsapenac (Principis del Basc) i el Diccionario Cuatrilingüe va escriure Esqual Herri eta Escualdun guztiei escuarazco hatsapenac latin icasteco (Principis per aprendre llatí per al País Basc i per a tots els bascos).

José María Iparragirre Balerdi (1820-1881) va néixer a Urretxu (Guipúscoa) un dia d'estiu de 1820. Els seus 61 anys de vida s'inscriuen en un període transcendental en la conformació política i social del País Basc, que va des de la crisi de l'Antic Règim que desembocarà a la guerra carlina, fins a la primera industrialització del País Basc que arranca al final del tercer i últim conflicte dinàstic, el corol·lari del qual va ser l'abolició foral de 1876. Al terreny de les arts, la vida d'Iparragirre coincideix amb els anys d'apogeu del romanticisme, un moviment tan influent i fèrtil com escorredís a tota definició. "Una manera de sentir", el va anomenar el seu coetani Charles Baudelaire, manera de sentir que es manifesta en un decidit afany de llibertat com a instrument per a la realització personal però també la col·lectiva, ja que l'individu s'identifica amb el seu poble a què considera dotat d'un esperit propi. L'ànsia de llibertat, com a sentiment més que com a pensament, com afermament vital, motor existencial i alè creatiu abans que com a ambició de concrets perfils, recorre tota la trajectòria de José María Iparragirre i explica les seves grandeses i també les seves misèries. I és que en el vell bard tenim a una de les més acabades figures del romanticisme artístic del País Basc, i en el seu himne Guernicaco Arbola (Arbre de Gernika) a l'exponent màxim de l'afermament identitari dels bascos al voltant dels Furs i del seu símbol secular. Amb tots els matisos, d'Iparragirre podem dir que va tenir entre els bascos paper idèntic al d'Adam Mickiewicz a Polònia o Alessandro Manzoni a Itàlia. Però a diferència d'aquests poetes nacionals, el d'Urretxu va cultivar no sols la rima (que també) sinó sobretot la música, disciplina que durant el romanticisme va cobrar renovada importància com a vehicle idoni per a la nova estètica expresivista.

Jean Martin Hiribarren (1810-1866) va néixer a Askaine (Labort) va ser l'autor del poema Euscaldunac (bascos). Hiribarren no és amic de ditirambes, reconeix la pobresa de l'esforç espiritual dels euskalduns i la necessitat d'emprendre quelcom. Tot poble ha de trobar guies entre els seus. Per això ell crida a tothom:

 

Euscaldun gucia da egun gombidatcen

has 
dadin içpirituç cerbeiten moldatcen

Iaquin 
deçaten arren gure ondocoec

nolaco 
gaiac çuçten hequin arbasoec

(Avui invitem a tots els bascos a què emprenguin un quefer espiritual perquè els nostres descendents sàpiguen quines gestes van escometre els seus avantpassats)

 

Vicenta Moguel (1782-1854), és la primera dona escriptora basca. Pertany a una família d'escriptors (Juan Antonio i Juan José) però la seva estada a Azpeitia (Guipúscoa) ha guipuscoanitzat el seu basc. Els seus Ipui onak (Contes bons) estan escrits en forma senzilla però en un llenguatge depurat. L'entrada de la dona a la literatura basca es fa per la porta gran.

Txomin Agirre (1864-1920) sacerdot d'Ondarroa (Biscaia) autor de dues novel·les Kresala (Salnitre) i Garoa (Falguera) que descriuen els costums dels mariners (Kresala) i dels llauradors (Garoa).

Resurrección María de Azkue (1864-1951) va donar cima a una obra ingent quasi increïble si no la tinguéssim davant. Sacerdot, fill de Lekeitio (Biscaia), va dedicar la seva vida sencera al basc ja que no va exercir cap càrrec sacerdotal i la música, a la que sentia una gran inclinació, li va servir per comprendre millor la cultura popular. L'obra d'Azkue continua tenint validesa avui. El seu gran Diccionario trilingüe (euskera-Castellano-Francés) ens serveix de llibre de consulta. Euskalerriaren Jakintza (La saviesa del País Basc) és una col·lecció de poesies, llegendes, cançons, etc., del poble basc i constitueix avui un tresor valuosíssim. A més va publicar Morfología Vasca (1925) on estudia el sufix basc i les parts de l'oració.

A la literatura basca del segle XX trobem dues tendències divergents: la popular i la culta. Magnífic representant de la primera és un biscaí de Mañaria, Evaristo Bustintza, més conegut com Kirikiño (1866-1929). En les seves obres Abarrak (Restants) deixa córrer sense cap artifici el basc del seu poble deixant de banda "el dels bascos del segle futur" com anomenava ell al utilitzat pels puristes del seu temps. Kirikiño descriu la vida dels bascos d'una manera amena i el poble li'l va agrair llegint els seus llibres.

Biscaí és també el poeta Esteban d'Urkiaga, Lauaxeta (1905-1937) nascut a Laukiz (Biscaia) però establit a Mungia (Biscaia) i que va ser afusellat a Vitòria durant la guerra civil. Lauaxeta no posseeix el domini del basc del seu contemporani guipuscoà Lizardi, ni potser la seva mirada distesa a la naturalesa que li rodeja. Lauaxeta mira cap al seu interior. La influència de Lorca és clara de vegades:

 

Zidarrezko bost sastakai nork jasan daikez aldian?

(Qui pot suportar en les seves carns cinc punyals d'argent?)

 

La cima de la poesia basca la representa José Mari Agirre Egaña (Xabier Lizardi). Va néixer a Zarautz (Guipúscoa) en 1896. Encara que va passar la seva infància allà, quasi tota la seva vida va transcórrer a Tolosa (Guipúscoa). A causa d'un trasllat laboral de son pare, tota la família va haver de traslladar-se a aquella localitat, quan ell tenia al voltant de deu anys. Va finalitzar els estudis de batxillerat al col·legi dels Escolapis d'aquella localitat. En 1913, quan tenia disset anys, va morir son pare, i per això va haver de començar a treballar, en ser el major de sis germans. Tanmateix, no per això va abandonar el seu desig, manifestat des de la infància, d'estudiar advocacia, i va cursar estudis de Dret, com a alumne lliure, a l'Universitat central de Madrid, aconseguint el títol en 1917. El seu primer treball el va aconseguir al Banc de Tolosa, com auxiliar, però en 1923 li van proposar el càrrec de gerent a Perot, una empresa de Tolosa, i fins a la seva mort va exercir aquestes labors a aquesta empresa de xarxes metàl·liques. En 1923, gràcies a la seguretat proporcionada pel nou lloc de treball, es va casar amb Pakita Izagirre, a la que havia conegut en les seves visites a Zarautz, i van tenir quatre fills. Va morir jove, en 1933, quan tenia 36 anys, víctima d'una malaltia incurable en aquell temps.

En 1923 la dictadura de Primo de Rivera va fer callar al moviment abertzale (nacionalista basc) que començava a sorgir al País Basc. Però en 1927 es va reanimar el projecte abertzale, prova de tot això és que va sorgir l'associació Euskaltzaleak (Bascòfils) a Mondragón (Guipúscoa) aquell mateix any. En aquella època José María Agirre va donar a conèixer la seva ploma amb l'àlies de Xabier Lizardi, i va tenir gran importància el seu lideratge en el procés de constitució de la societat Euskaltzaleak. Entre els anys 1928-1930 va ser el seu president i va marcar les línies mestres de l'activitat de la societat en aquella època: Euskal Egunkaria (el Periòdic Basc), Kirikiño Saria (Premi Kirikiño), Aur Egunak (Dies Infantils), Ikastolak (Escoles), Errenteriako Olerti Eguna (Dia Líric de Rentería),...

Junt amb les seves activitats culturals, també es va comprometre a l'arena política, sent secretari del Gipuzko Buru Batzar del EAJ-PNV, en l'època del primer Aberri Eguna (Dia de la Pàtria Basca) de 1932 i de l'Estatut d'Estella. Xabier Lizardi va treballar diferents camps de la literatura: poesia, teatre i periodisme. Però d'entre ells el que major fama li va proporcionar va ser, sens dubte, la poesia, perquè tots els crítics manifesten unànimement que la seva obra poètica és la cima de la lírica basca moderna.

El millor d'aquella obra poètica està recollit a Biotz-begietan (Als ulls bondadosos; 1932) i, després de la seva mort, la societat Euskaltzaleak va publicar Umezurtz Olerkiak (Poemes d'Orfandat), al que es recollien els poemes escrits després de la publicació del llibre anterior.

La temàtica dels poemes de Lizardi gira entorn del ser, la vida i la mort, la pàtria, el basc i la tradició basca. En el que es refereix a l'estil, està caracteritzat per una expressió compacta i elegant, la seva modernitat i originalitat destacaven clarament entre els seus coetanis. Entre la seva producció teatral, es coneixen tres obres publicades: Laño ta Izar (Núvols i Estrelles), escenificació poètica d'un conte infantil. Segon, Bi aizpak (Les dues germanes), l'adaptació al basc d'una comèdia francesa. La tercera, Ezkondu ezin zitekeen mutilla (El noi que no podia casar-se), és una comèdia costumista, a la que critica tradicions socials, basant-se en anècdotes de la seva pròpia vida. Va ser periodista, de fet, va ser el gènere que va fer famós el seu nom literari; els seus nombrosos articles periodístics van ser l'expressió més directa de la seva incansable activitat a temes culturals, literaris o polítics. D'entre els seus més de cent articles dels anys 1927 al 1933 es va fer una selecció que la societat Euskaltzaleak va publicar en 1934 sota el títol d'Itz-Lauz (Amb paraules planes). Gràcies a aquest llibre, i a la recopilació completa més recentment editada, es pot conèixer l'àmplia temàtica dels seus articles en basc i castellà: periodisme en basc, escoles en basc, cultura i literatura basques, polèmiques i crítiques literàries. Són destacables l'elegància, correcció i ironia de l'estil de les seves obres periodístiques. Es poden apreciar els registres ben perfilats de la prosa de Lizardi. Sabia ajustar-los als seus desitjos, a vegades amb una prosa culta, elegant, elaborada; altres vegades, en canvi, amb el llenguatge senzill, directe i vigorós del llenguatge parlat de tots els dies.

Bernardo Atxaga, el vertader nom del qual és José Iratzu Garmendia, naix a Asteasu, província de Guipúscoa, el 27 de juliol de 1951. És llicenciat en Ciències Econòmiques i en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Escriu les seves primeres obres en basc sota el pseudònim de Bernado Atxaga. És autor de poemes, contes i novel·les, així com d'una vintena de llibres per a nens. En 1983 rep el premi "Xavier Lizardi" pel seu llibre Sugeak txoriari begiratzen dionean (Quan la serp mira a l'ocell). En 1989, Bernardo Atxaga és guardonat amb el Premi Nacional de Literatura per la seva obra Obabakoak (Històries d'Obaba) traduïda a més de deu llengües i portada a la gran pantalla pel director Montxo Armendaritz a través de la pel·lícula "Obaba", sent aquesta pel·lícula finalista del "Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera".

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!