Els bascos són l'únic poble preromà de la península ibèrica que va sobreviure a la conquesta romana (segles III- I a.C.) i també a l'expansió dels indoeuropeus a Europa (a partir del 2500 a.C.) dels que descendeixen la major part dels actuals europeus.
La cultura basca, segons la majoria dels antropòlegs i historiadors, seria descendent directa de la civilització prehistòrica francocantàbrica, una cultura que va comprendre tot el terç nord de la península ibèrica i meitat sud de França, sent d'aquesta manera el basc, el poble, amb continuïtat al continent, més antic d'Europa.
La història recent dels bascos dóna els seus primers passos al que avui en dia coneixem amb el nom de Navarra. La terra dels navarresos va ser anomenada pels geògrafs greco-romans amb el nom de Vasconia, denominant als seus habitants amb el terme vascones del que deriva l'actual paraula basc.
Navarra o "terra dels quals són de la plana entre muntanyes", ja que aquest és el significat del topònim basc Navarra, va ser el bressol de la "lingua navarrorum" (llengua dels navarresos) o llengua basca actual i de la cultura que sorgeix al voltant d'ella.
A la caiguda de l'Imperi Romà, durant l'època francovisigòtica (segles V-VIII d.C.), els vascons de Navarra lideraran a la resta de tribus basques en contra dels invasors germànics, conformant un únic poble basc que s'ha mantingut fins a l'actualitat. A partir d'aquesta època, per tant, fruit de l'assimilació vascona desapareixeran les tribus basques dels textos i es parlarà únicament dels vascons.
Mentre la Bascònia de l'època imperial romana s'estenia exclusivament per Navarra, La Rioja i el nord-oest d'Aragó. Després de la unió de totes les tribus basques sota el lideratge dels vascons durant les invasions germàniques, passarà a estendre's a àmplies zones dels Pirineus i del sud-oest de França.
La forma basca per denominar el topònim llatí Bascònia va ser Euskal Herria (éuskal errí-á), utilitzant els bascos la forma euskaldunak (euskaldúnák) per autodenominar-se. Ambdues paraules continuen sent utilitzades pels bascos per designar en basc tant a la seva terra com a ells mateixos respectivament. En altres llengües, al contrari, aquests noms han variat al llarg de la història.
Com ja hem indicat en l'època francovisigòtica als bascos se'ls va denominar vascones (escrit també com wascones). Posteriorment en els cronicons carolingis es va començar a diferenciar als vascons que estaven baix govern franc dels independents, designant a aquests últims 
amb el terme navarrès; sent utilitzada la paraula vascó, únicament, per als vascons baix govern franc (evolucionant posteriorment aquest terme a l'actual gascó).
Amb l'auge del Regne de Pamplona-Nájera en el segle XI (fins al segle XII no va ser denominat oficialment com a Regne de Navarra), la utilització de la paraula navarrès per designar als bascos es va anar generalitzant; quedant la paraula vascó gradualment en desús.
En el segle XII el regne navarrès, davant l'expansionisme militar castellà, es veurà forçat a pactar la renúncia als territoris de La Rioja i Biscaia.
La Rioja, que en aquella època era el territori poblat per bascos més important i que ostentava la capital del regne, Nájera, serà annexada per Castella. La capitalitat del regne navarrès tornarà una altra vegada a la capital històrica dels vascons, Pamplona.
Si bé la dinastia dels Otsoitz (López), coneguda posteriorment com els Otsoitz-Haro (López d'Haro), van ser posats al comandament del govern de Biscaia (primer com a comtat no hereditari i posteriorment com a senyoriu hereditari) per la monarquia navarresa en el segle XI, sent desproveïts del senyoriu en 1116 pel rei d'Aragó i Pamplona Alfons I el Batallador. L'ambició per recuperar el senyoriu farà que col·laborin amb els castellans en la seva annexió de La Rioja i Biscaia. Els serveis de la casa d'Haro seran premiats per Castella atorgant-los de nou el Senyoriu de Biscaia del que van ser desproveïts 54 anys abans.
Biscaia, sota la dominació castellana, es veurà immersa en guerres en defensa dels interessos de Castella. La col·laboració de la dinastia dels Haro en l'expansionisme castellà augmentarà els territoris del seu senyoriu, gràcies a les terres donades pels reis de Castella. El Senyoriu de Biscaia, encara que a l'òrbita castellana, serà legalment independent fins a 1516 que és definitivament annexat a Castella.
La fama batalladora que es van llaurar els biscaïns en les successives guerres del regne castellà farà que els bascos siguin coneguts amb el nom de biscaïns a Castella. Una denominació que s'estendrà posteriorment a altres països europeus; mentre que als territoris de la corona d'Aragó se'ls continuarà anomenant navarresos.
En el segle XVI, com podem comprovar en els textos de Cervantes, va ser comú designar els bascos d'una banda i de l'altra dels Pirineus amb el terme biscaí (exceptuant els baix navarresos, que tant a França com a Espanya, eren denominats "bascos"). En el mateix segle, en el regnat de Felip II, durant l'apogeu de l'Imperi Espanyol, els bascos monopolitzen l'administració de la cort espanyola i de les colònies de l'imperi. Existeix, durant aquesta època, una associació generalitzada, històricament errònia, entre el poble basc, el càntabre i l'iber, considerant la cultura i llengua basques com les originàries dels espanyols; i els furs bascos com les lleis ancestrals dels espanyols, unes lleis que havien de ser respectades i salvaguardades per la monarquia espanyola com a màxim exponent de l'espanyolitat. Els bascos representaven les essències d'Espanya, l'Espanya indòmita, els càntabres, que mai van poder ser conquerits ni pel mateix Imperi Romà, prova d'això, segons les creences errònies de l'època, el que la seva llengua mil·lenària basca continuara sent parlada. L'associació entre l'espanyol i el basc va arribar a tal extrem que fins i tot en la genealogia feta pel cronista reial guipuscoà Esteban de Garibai per al rei Felip II se li va entroncar amb els càntabres inconquerits, enllaçant la monarquia espanyola amb els càntabres de l'època romana, volent reflectir així una realitat històrica en què els espanyols havien nascut per sotmetre a altres pobles però mai per ser sotmesos.
A mapes europeus del segle XVIII es continua denominant encara a l'actual Euskadi com a Biscaia, mostrant-se a mapes d'Espanya una Biscaia que no sols comprèn els territoris de l'actual Euskadi sinó també La Rioja i la meitat est de Cantàbria, fins a la badia de Santander, atés que fins a aquest segle va ser comú considerar tant als riojans com als càntabres orientals com a biscaïns.
El denominar als bascos com a biscaïns als territoris de Castella, així com a altres països europeus; i navarresos, als territoris de l'antiga corona d'Aragó, seguiria vigent encara fins al segle XVIII.
A partir del segle XV i XVI, fruit de l'associació errònia dels càntabres de l'època romana amb els bascos indicada anteriorment, va ser comú en ambients erudits europeus utilitzar el terme càntabre per designar als navarresos. A partir del segle XVI aquesta denominació es va començar a utilitzar, també en ambients erudits, per designar, sobretot, als alabesos, càntabres orientals, guipuscoans, riojans i biscaïns. Una denominació que donaria lloc posteriorment a les tesis bascocantabristes.
Si bé fins al segle XVII s'utilitzarà la paraula llatina vascongado per designar a qualsevol que fóra parlant de basc (equivalent a l'euskaldun basc). A partir del segle XVIII, per part dels bascocantabristes i la monarquia espanyola, es començaran a utilitzar i generalitzar 
els termes vascongado (gentilici) i Províncies Vascongadas o Vascongadas per designar en espanyol a la terra a què viuen els alabesos, guipuscoans i biscaïns, l'actual Euskadi, alterant el significat original de la paraula vascongado i excloent en el seu significat als navarresos.
La paraula vascongado (del llatí "vasconicatus") en els seus orígens era sinònim de bascoparlant o relatiu a la llengua basca; en contraposició amb romanzado (del llatí "romanicatus") que significava parlant de llengua llatina o relatiu a la seva llengua. Ambdues paraules eren utilitzades no sols a Euskadi sinó també a Navarra.
A una llista de pobles realitzada pel Bisbat de Pamplona en 1587, setanta-cinc anys després de la conquesta castellana del Regne de Navarra, s'indica que, d'un total de 536 municipis existents a Navarra en aquella època, eren de lengua vascongada (llengua basca) 453 (85% dels municipis) mentre que de lengua romanzada (llengua llatina) eren 83 municipis (15% del total). A partir de la conquesta castellana (1512) i posterior annexió de la Navarra peninsular a la corona castellana (1515), començarà un procés de desnavarrització que ocasionarà el que actualment només el 20% de la població navarresa peninsular sigui capaç de parlar i/o entendre la llengua basca parlada pels seus reis.
Aquesta pèrduda de la cultura navarresa començarà a la ribera de l'Ebre i a zones limítrofes amb l'actual Aragó sota la dominació àrab. Uns territoris que van pertànyer primer a la marca superior andalusina governada des de Saragossa i, posteriorment, al Hajibat de Saragossa. A causa d'això, la cultura basca seria gradualment desplaçada per la cultura majoritària dels territoris dominats pels musulmans, l'aragonesa. En el segle XII els navarresos reconquistaran la ribera de l'Ebre als musulmans on la primera llengua era l'aragonesa i la segona continuava sent la basca. Aquest bilingüisme de la població riberenca durant aquesta època, i posteriors, es plasma a textos del segle XIV de la zona on apareixen persones pertanyents a famílies arrelades a la ribera de l'Ebre que continuaven sent de religió musulmana i que posseïen un nom àrab i un sobrenom basc. A partir del segle XIV a causa del poder polític, comercial i cultural de Castella la cultura aragonesa del sud de Navarra es veurà absorbida per la castellana, donant lloc a l'actual cultura castellà-aragonesa. Sota la dominació espanyola (a partir del segle XVI) la cultura castellà-aragonesa començarà la seva expansió cap a la meitat i nord de Navarra, fent desaparèixer gradualment la cultura basca pròpia dels navarresos.
Finalment, a partir del segle XIX, es va començar a estendre l'actual terme "basc", que prové del terme francès "basque" i que, des de la baixa Edat Mitjana, només servia per identificar als navarresos continentals a l'altra banda del Pirineu. El significat del terme "basc" del segle dinou era més genèric i equivalent al basc euskalduna, volent englobar dins de si tant a vascongados, navarresos, com a bascos de França.
El món basc en l'Edat Mitjana, com coneixerem al llarg d'aquestes pàgines web, es va subdividir en diverses entitats polítiques que comprenien gran part de la zona pirinenca. Avui només set territoris han conservat la seva cultura original (Àlaba, Baixa Navarra, Biscaia, Guipúscoa, Labort, Navarra i Sola).
El desmembrament de les dues entitats polítiques que van aglutinar històricament als bascos (Ducat de Bascònia, Regne de Pamplona-Nájera), a causa de l'expansionisme militar dels pobles llatins de l'entorn o de tensions internes de successió, donaria lloc a la divisió del poble basc en entitats polítiques diverses, sovint antagòniques, la qual cosa va ocasionar que els bascos batallessin uns contra altres en successives guerres (Castella contra Navarra, França contra Espanya, etc).
Tanmateix, es va mantenir entre ells la noció de pertànyer a una terra en comú, a la "Terra del Basc" o Euskal Herria, ja que des dels primers escrits extensos en basc del segle XVI d.C., i, encara que no estaven units políticament, fan al·lusions a ella escriptors de les actuals Euskadi, Navarra i País Basc Nord. Un terme, així com la paraula euskaldun, que ens retrotrauen a segles arrere, començant-se a estendre entre totes les tribus basques en el declivi de l'Imperi Romà i, sobretot, en l'època francovisigòtica (a partir del segle V d.C.), quan aquestes tribus van haver d'unir-se en contra dels invasors germànics donant lloc a l'actual poble basc.
La llengua francesa traduirà el terme Euskal Herria com Pays Basque, ja que la paraula basca euskal a més de significar "del basc" es tradueix també com "basc". Posteriorment la llengua espanyola adquirirà el terme francès Pays Basque i l'adaptarà com a País Vasco i el català com a País Basc, que és la forma actual amb què es fa referència en català a la terra dels bascos.
La falta d'unitat dels bascos després de la mort del rei Sanç el Major de Navarra (segle XI) i que els bascos quedessin dividits en sis entitats polítiques (el Comtat de Gascunya sota l'òrbita francesa, el Regne de Castella, el Regne d'Aragó, els territoris lleidatans actualment dins de Catalunya habitats per bascos que van quedar sota l'òrbita del Comtat de Barcelona, el Hajibat de Saragossa sota govern musulmà i els territoris que van quedar dins del Regne de Pamplona-Nájera després de la divisió), farà que el basc es debiliti.
Una divisió del Regne de Pamplona-Nájera després de la mort de Sanç el Major, que seria fatal per al basc a aquells territoris i comportaria la gradual assimilació dels bascos per part dels llatins.
La població basca desapareixerà de la meitat sud de Gascunya, nord-est de Castella, est de Cantàbria, La Rioja, nord d'Aragó i nord-oest de Catalunya, després de segles d'assimilació cultural i fins i tot de prohibicions seculars del seu idioma com la que va succeir a la ciutat d'Osca (nord d'Aragó) durant tres segles. Una assimilació cultural que va obtenir resistència, per exemple, a La Rioja, que abans de la conquesta i annexió castellanes era el territori més important poblat per bascos des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1239 l'alcalde del municipi riojà d'Oiakastro (actualment conegut en espanyol com Ojacastro) va manar capturar a un merino (guàrdia real) enviat per Castella a la localitat i que no sabia parlar basc, quelcom que atemptava contra els furs de la vila que exigien el coneixement de la llengua basca.
Actualment el basc i, per tant, el poble basc, es conserva a una novena part del territori que comprenia en el segle XI.
 |
A aquesta introducció als orígens dels bascos farem referència als treballs científics més recents que han intentat desentranyar l'enigma de l'origen d'aquest poble.
A l'hora d'endinsar-nos en aquests orígens ens trobem amb l'obstacle de no tenir documentació d'aquesta època, atés que aquest origen és molt remot, i, per tant, anterior a la invenció de l'escriptura.
Diversos arqueòlegs i antropòlegs, com José Miguel de Barandiran o Telesforo Aranzadi, que han estudiat restes òssies de l'època paleolítica fins a la neolítica a la zona cantàbrica oriental i meitat sud de França, destaquen una continuïtat a l'àrea d'un mateix grup humà, la qual cosa ha portat a pensar que, els actuals bascos, descendeixen dels caçadors i recol·lectors que es van assentar al terç nord peninsular i meitat sud de França i que van donar lloc a la civilització francocantàbrica. El fet que els bascos parlin una llengua aïllada, no relacionada amb cap llengua coneguda, ha reforçat aquesta hipòtesi que el poble basc és un poble arcaic assentat a aquestes terres des d'èpoques prehistòriques els hipotètics vincles dels quals amb altres pobles germans al basc es van perdre en l'història. Així mateix es considera que l'assentament dels antecessors dels bascos a terres pirinenques va ser molt anterior a l'arribada dels ibers a la península ibèrica.
Els historiadors en la necessitat poder vèncer la problemàtica de la no existència de documentació escrita sobre aquestes èpoques, han començat a utilitzar tècniques basades en l'estudi de la genètica (ADN mitocondrial), per poder conèixer el moviment dels grups humans en l'antiguitat. Aquest estudi ha donat lloc a la nova disciplina anomenada arqueogenètica, l'aplicació de la qual en l'època prehistórica rep el nom de paleogenètica.
El doctor en biologia Peter Forster, que va liderar el laboratori de genètica molecular de l'Institut McDonald per a la Investigació Arqueològica de la Universitat de Cambridge, va portar endavant investigacions genètiques de les diverses poblacions d'Europa basades en l'estudi del ADN mitocondrial, podent obtenir diferents mapes de les migracions humanes succeïdes a Europa al llarg dels segles. A través d'aquestes investigacions l'Institut McDonald va obtenir uns resultats, que posteriorment s'han vist corroborats per altres investigacions semblants dutes a terme per les universitats d'Oxford o Milà, en les que no sols s'ha estudiat el ADN mitocondrial (matern) sinó també el cromosoma Y (patern). Els estudis duts a terme per conèixer la climatologia prehistòrica avalen també la validesa d'aquestes investigacions, atés que els diferents grups humans es replegaven a una zona o emigraven en funció de les condicions climàtiques.
Segons aquests estudis els hòmens de Cromagnon (els nostres avantpassats directes, els primers hòmens moderns que van reemplaçar els hòmens de Neanderthal) estaven escampats a través de tota Europa. No obstant això, fa 20.000 anys, quan el fred es generalitza, amb l'última gran glaciació, els pocs que van poder sobreviure van cercar refugi a les zones més càlides del continent (nord-est i sud-oest de França i a Ucraïna).
És quan sorgeix en aquesta època la cultura francocantàbrica al terç nord peninsular i meitat sud de França. A partir del 16.000 a.C. el clima comença a ser més càlid i, segons les investigacions de paleogenètica, comença l'expansió dels protobascos, dels antics bascos, estenent la seva cultura, la magdaleniana, per la despoblada Europa. Una cultura la màxima expressió de la qual serien les pintures rupestres amb què els protobascos van ornamentar les coves europees. L'extensió i localització de la cultura magdaleniana a Europa coincideix exactament amb aquest estudi, així mateix els trets fonètics i lèxics comuns amb els bascos trobats a les terres on es va estendre l'antiga civilització francocantàbrica d'aquesta època, semblen avalar també aquest estudi. Fa 10.000 anys va començar el desglaç de les glaceres escandinaves el que va contribuir que els 
protobascos s'estenguessin també per aquesta zona.
Aquestes investigacions genètiques dutes a terme per al coneixement de l'evolució humana a Europa, indiquen que tres quarts dels europeus actuals procedeixen, per via matrilineal, d'una població europea del període preglacial i que estan estretament emparentats amb els bascos. Indicant també que l'aportació genètica no protobasca (indoeuropea en la seva gran majoria) suposa, únicament, el 25% del total.
Aquest estudi remarca que aquesta expansió protobasca, que va començar fa 16.000 anys, no sols es va donar al centre i nord d'Europa i a les illes britàniques, sinó també al nord d'Àfrica (la distància entre la costa europea i africana en aquella època era menor que l'actual), sobretot a l'actual Marroc, nord d'Algèria i Tunis. Un fet que potser ajudi a desentranyar l'enigma que apressava a filòlegs de tot el món, en relació a les similituds trobades entre el basc i llengües camítiques del nord d'Àfrica. Unes relacions entre el basc i llengües camítiques com el berber, sorgides, hipotèticament, del mestissatge de protobascos assentats a Àfrica amb grups humans camítics.
Els indoeuropeus (dels quals descendeixen els actuals llatins, germànics, eslaus, celtes, grecs...) van arribar a Europa occidental en el 2500 a.C. (segons la "explicació bèl·lica" de la seva expansió) o en el 4500 a.C. (segons la "explicació agrícola").
 |
Per a la "explicació bèl·lica" la invasió indoeuropea hauria partit de les estepes del nord d'Ucraïna i Rússia, sent motors de l'expansió l'adopció del cavall com a animal de muntura o, com alguns historiadors apunten avui, la pujada del nivell del Mar Negre quan el Mediterrani el va envair i va passar de ser llac a mar. La hipòtesi de la "expansió bèl·lica" es veu afavorida per l'anomenada "arqueologia lingüística", és a dir, per la constatació que en l'idioma indoeuropeu comú no hi ha a penes termes agrícoles (ni metal·lúrgics) i sí, en canvi, termes ramaders, la qual cosa encaixaria bé amb un poble preagrícola procedent de la llavors retardada Europa. A més, el tipus de flora i fauna que es reconstrueix en aquest idioma és més propi del nord d'Europa que de terres tropicals.
Per a la "explicació agrícola", que té menys defensors, la invasió indoeuropea hauria partit de la Turquia asiàtica i hauria portat amb ella l'agricultura. Aquesta explicació, que s'ave mal amb la "arqueologia lingüística", sembla veure's afavorida, al mateix temps, pels estudis del genetista italo-nord-americà Cavalli-Sforza, qui dedueix en ells un antic desplaçament de població cap a Europa a partir d'aquesta zona turca.
Els pobles indoeuropeus, en ser pobles amb una tecnologia superior en l'art de la guerra a la resta de pobles no indoeuropeus que habitaven fins llavors Europa, aconseguiran sotmetre a la major part d'ells, fent desaparèixer les seves llengües i cultures. Quedant el basc, com a únic vestigi lingüístic del passat preindoeuropeu d'Europa.
Ja en l'època romana ens trobem amb les següents tribus basques que van sobreviure a l'occident europeu a l'expansió indoeuropea: aquitans, autrigons, caristis, vàrduls i vascons. Unes tribus que s'estenien a ambdues bandes del Pirineu.
Alguns historiadors consideren als berons de La Rioja com una més de les tribus basques; altres, per contra, com una tribu celtibera (els celtibers eren els diferents pobles celtes que habitaven la península ibèrica).
Pels estudis ossis duts a terme a excavacions arqueològiques de la zona cantàbrica basca i Gascunya, sabem que els seus habitants en el Neolític pertanyien racialment al que l'antropologia designa com a tipus pirinenc-occidental o basc (evolució local de l'home de Cromagnon); mentre que el sud del País Basc (sud d'Àlaba i Navarra) i la zona berona, era molt heterogènia, estava habitada per individus de diferents procedències europees (del tipus mediterrani, alpí, dinàric...), la qual cosa fa difícil un origen basc d'aquesta tribu. Si bé a l'arribada dels romans les ètnies de parla basca s'havien fet ja amb el control dels territoris meridionals, l'estudi dels antropònims (nom de les persones) dels berons d'aquesta mateixa època, denoten també un origen celta i no basc.
Un error de considerar a les tribus que rodejaven a les èuscares com a basques, que s'ha repetit amb altres tribus pròximes com és el cas dels jacetans d'Osca.
Cal recordar que si bé hi havia població basca convivint amb celtes i ibers a tota la zona pirinenca. A causa de l'aliança de les tribus basques amb Roma, les terres conquerides a celtibers i ibers eren posteriorment repoblades amb èuscars.
El fet que, ja en l'època imperial romana, les ciutats i terres de l'occident pirinenc i saragossà, així com de La Rioja i nord-est de Castella, figuren com a basques ha donat lloc a aquest error; quan en realitat, part d'aquelles terres, van pertànyer a tribus celtiberes o iberes abans de la conquesta romana.
Aquesta aliança de les tribus basques peninsulars amb Roma, en contra dels enemics comuns, és el principal motiu que la basca sigui l'única cultura preromana de la península que va sobreviure a l'expansió de Roma. Un factor per a la supervivència del basc a qui cal sumar-li el que tardanament es desenvolupara el Mare Externum ("Mar Exterior"; Oceà Atlàntic) com a zona econòmica d'interès per a l'Imperi, la qual cosa va possibilitar que la zona basca quedés al marge dels intensos fluxos migratoris que es van donar a altres zones de la península o a Aquitània (pel seu alt interès agrícola).
Quan van arribar els celtes a l'actual Navarra, possiblement en el segle VIII a.C., van denominar als habitants de la zona pirinenca amb el nom de barskuns o baskuns ("els muntanyesos"). Els celtes es van assentar a les zones planes del centre i sud de Navarra influenciant culturalment la població d'aquella zona que era d'ètnies i races diverses (mediterrànids, paleomorfos, àlpids o dinaricoarmènids).
Posteriorment, al llarg del riu Ebre, arribarà una nova cultura, la ibera, que se superposarà a la celta. Una celtització i iberització del centre i sud de Navarra de la que quedaran al marge els baskuns del nord.
A partir del segle III a.C. comença l'expansió dels baskuns, del nord cap al sud, prenent el control de les terres planes del centre i sud de Navarra, baskunitzant culturalment la seva població. El mestissatge dels baskuns i de les ètnies del centre i sud de Navarra en una mateixa tribu farà que molts costums i usos celtibers i ibers formin part, en el futur, de la tradició baskú.
La religió basca, d'estil prehistòric en els seus orígens, i amb moltes similituds amb l'antiga religió minoica de Creta, va anar evolucionant i ampliant els seus elements de culte i rituals, fruit de la influència ibera i celta:
Igual que en les tradicions celta o ibera, el culte al Sol i la Lluna tenien gran importància en la religió basca. El sol era la representació còsmica de la deessa suprema dels bascos, Mari. Mentre que la Lluna il·luminava el camí dels difunts al Món Subterrani per viure eternament en companyia dels seus avantpassats i de la deessa.
De l'antiga utilització per part dels bascos dels cicles lunars per mesurar el temps, van quedar paraules com hilabete ("mes"), que literalment significa "lluna plena" o aste ("setmana"), que inicialment va significar "començament de la llunació". És possible que es realitzessin danses en honor a la deessa Lluna, que junt amb el Sol, eren filles de la deessa Mari (el sol en la cultura basca és femení).
El culte als rius, les muntanyes, l'arbre o els boscos que era propi de les cultures celtes, va formar part també de la tradició baskú.
El govern dels baskuns s'establia a través d'un consell d'ancians, tal com ocorria al poble iber, encara que va ser un sistema de govern molt estès en antigues civilitzacions. Així mateix els baskuns, com en el cas dels celtibers, triaven un cap de guerra que havia de ser un notable de la tribu. A les tribus celtes els caps de guerra havien de pertànyer a una de les castes superiors.
Els baskuns disposaven de mags, igual que els ibers i d'àugurs, igual que els celtes. Els àugurs baskuns eren capaços d'endevinar el futur a través del vol de les aus al cel, d'allà que avui en dia entre els bascos es continui utilitzant per felicitar la forma zorionak que literalment significa "bones aus". Aquestes pràctiques endevinatòries dels bascuns van seguir endavant, ja que sabem, que en l'època romana, Bascònia i Panonia eren els territoris de l'Imperi Romà amb els millors endevinadors a qui l'emperador demanava consell.
L'ídol de Mikeldi de Durango (Biscaia) va ser esculpit en l'Edat de Ferro (entre els segles IV-III a.C.), representa a un bou o verro que té entre les seves potes un disc les dos cares del qual signifiquen el Sol i la Lluna, representant així a la deessa Mari o "Mare Terra" que rep al seu si a les seves dues filles celests quan es posen en els "Mars Rojos" o Itsasgorrieta per seguir el seu curs pel Món Subterrani. Segons l'antiga religió basca, en aquest Món Subterrani es trobava “el cel” dels bascos.
Els baskuns que habitaven des de la zona pirinenca fins a Pamplona es dedicaven a la ramaderia i a una economia de subsistència basada en la caça i la recol·lecció. L'agricultura només era utilitzada a les zones planes de la meitat sud de Navarra per ètnies d'origen divers que van ser primerament celtitzades, posteriorment iberitzades i finalment baskunitzades a partir del segle III a.C. Els celtes van introduir diversos tipus de nous conreus a Navarra, però no van ser llaurats a gran escala. A les zones planes, igual que a la meitat nord de Navarra, la ramaderia i la caça també eren habituals.
La zona sud de Navarra, a causa de la influència celta, s'assemblava en la seva organització tribal a altres zones de la península ibèrica, atés que existia una aristocràcia heretada del sistema tribal dels invasors celtes.
Tanmateix, el sistema econòmic imperant canviarà amb l'arribada dels romans en el segle II a.C. Aquests van adaptar el terme celta baskuns al seu idioma i el van convertir en vascones. Una denominació que perdurarà en el temps fins que en èpoques medievals sigui substituïda per la paraula navarrès. Altres investigadors consideren que la paraula vascones (pronunciat en llatí uascones) no és procedent de la forma celta sinó que és una adaptació llatina de l'arrel basca eusk-, que procedeix al mateix temps de euskera (llengua basca).
La tribu dels vascons, començarà a partir del segle III a.C., des del nord de Navarra (Saltus Vasconum o zona muntanyosa de Navarra), un procés d'expansions que farà que el seu idioma sigui parlat en el segle VI d.C. des de part de Cantàbria, a l'oest, fins part de Catalunya, a l'est; al nord, fins al riu Garona (meitat de l'actual França), i al sud, fins al riu Ebre. 
A continuació es fa referència al procés d'expansió dels vascons:
Durant els segles III a.C. al II a.C. cap a l'est, fins part de Catalunya, convivint a aquella àrea amb celtibers i ibers. En l'època romana, gràcies a la bona relació de les tribus basques en general i els vascons en particular amb els romans, la majoria de les ciutats que en els principis de la conquesta romana apareixien com a celtiberes o iberes a La Rioja, nord-est de Castella, sud de Navarra, i nord i occident d'Aragó, apareixen ja en els escrits, després de la conquesta, governades per les tribus basques. Calagurris (Calahorra, La Rioja) i Cascantum (Cascante, sud de Navarra), així com Graccurris (Alfaro, La Rioja; ciutat fundada per Roma), apareixen com celtibèriques en el moment de la seva conquesta però després, sota l'Imperi, figuren ja com a ciutats vascones. Estrabó escriu cap a l'any zero que les principals ciutats vascones eren Calahorra, Pamplona i Oiasso (Irun, Guipúscoa). De la mateixa manera Jaca (província d'Osca, nord d'Aragó) i Segia (Egea de los Cavalleros, província de Saragossa, occident d'Aragó), que apareixien com dels jacetans i dels suesetans, després figuren com dels vascons.
En el segle III d.C., en l'ocàs de l'Imperi Romà, comença la formació de l'actual poble basc i del basc comú que s'accelerarà amb les invasions germàniques. Aquest procés de formació del poble basc, així com les guerres contra els germànics, són liderades pels vascons de Navarra. A partir d'aquesta època es deixarà de parlar de tribus basques i es començarà a citar als vascons com un únic poble.
En el segle VI d.C., a causa de les incursions visigodes en territori vascó, vascons d'Euskadi, Navarra, Aragó, Andorra i Catalunya
s'assenten a les terres de la Novempopulania ("Nou Pobles", actual sud-oest de França), aprofitant-se de la debilitat i caos generat per la guerra entre francs i visigots a través de la qual la zona va quedar desguarnida de tropes militars. Estenent el basc comú tardoromà per tot el sud-oest de França fins a Bordeus (riu Garona) i al sud fins a l'actual frontera francoespanyola a Lleida.
La presència d'abundants topònims èuscars els podem trobar molt al sud de les actuals fronteres basques:
Al sud-oest per les muntanyes d'Oca (Oka mendiak, óka mendí-ak), La Bureba (Bureba, buréba), Vall de Mena a Burgos, La Rioja i Sòria (Oria, oría). Totes aquestes terres van ser posteriorment rebasquitzades en els primers anys de la reconquista, la qual cosa va fer que Castella en els seus començaments fóra en gran part bascoparlant. Encara que zones com La Rioja o Burgos van ser parlants de llengua èuscara, ininterrompudament, des d'èpoques preromanes fins als segles XV - XVI de la nostra era, en els que el castellà (12), després de segles de bilingüisme, va substituir al basc en la parla dels pobletans.
(12) Castellà o espanyol: llengua sorgida en la reconquista. El seu origen es troba en la parla dels bascos romanitzats de Cantàbria, nord de la província de Burgos, franja occidental d'Àlaba limítrof amb la província de
Burgos i els habitants de la comarca biscaïna d'Enkarterriak (Las Encartaciones). Aquestes terres en l'època romana estaven habitades per la tribu basca més occidental, els autrigons. La seva proximitat amb la meseta, que des d'èpoques neolítiques va ser focus cultural de les noves tècniques i costums del Neolític, faria en aquest cas que s'irradiara el llatí i la cultura romana amb més força. De la romanització dels autrigons, per tant, sorgiria l'actual poble de Castella i la seva llengua, el castellà.
La primera manifestació escrita de la llengua castellana són els cartularis del monestir de Santa Maria de Valpuesta (Burgos), aquests textos estan datats des de l'any 804 fins al 1200.
Són manuscrits que es van fer com a còpies de les escriptures originals de documents de l'arxiu de la corona, localitats, bisbats, monestirs, esglésies o persones privades en relació a títols de propietat, privilegis, drets o documents de diferent índole. Sent utilitzades aquestes còpies en el cas que les originals es perdessin, perquè d'aquesta manera les diferents institucions o persones privades poguessin acreditar els seus drets.
En aquests primers textos escrits en llatí apareixen ja certes paraules amb sons clarament del romanç castellà; però fins a l'any 1200 no es podrà trobar un text escrit totalment en llengua castellana.
En aquests manuscrits, igual que en els de San Millán de la Cogolla, primera manifestació del romanç aragonès, apareixen termes bascos. La presència de noms bascos és abundant: Anderkina ("petita senyora"), Enneco ("el meu petit", del que derivaria el nom castellà Íñigo), Ozoa ("el llop", del que derivaria el cognom castellà Ochoa)...
S'utilitza el basc en expressions: mie ennaia ("el meu germà"). Paraules de parentiu: eita ("pare"), ama ("mare"), ennaia ("germà"), amunnu ("àvia")... Paraules de respecte com
Anderazu ("anciana senyora" amb el significat de "senyora") que la veurem també, posteriorment, en els textos riojans del segle XI. Així com topònims bascos de la zona com Margalluli, Yrola, Zopillozi...
És curiós comprovar que deu segles després, a les zones del País Basc on la cultura basca ha estat assimilada gradualment per la castellana, es repeteixen expressions semblants a les de la Castella inicial: mi aita ("mon pare"), mi ama ("ma mare")...
Amb l'expansió cap a l'est dels asturians i incorporació del que posteriorment seria Castella al Regne d'Astúries, molts colons asturians es van assentar a les noves terres conquerides a l'est de Cantàbria i nord de Burgos reforçant la llatinització de la zona. El fet que les primeres manifestacions del castellà siguin molt semblants a la llengua asturlleonesa i que els noms i cognoms castellans més castissos siguin d'origen basc, fa pensar a alguns historiadors que la romanització de la zona, abans de l'arribada dels colons asturians, era molt escassa i que el copista que va realitzar les primeres inscripcions possiblement no fóra castellà sinó asturià. Cal tenir en compte que encara en el segle XI es parlava basc en tot el nord-est de l'actual província de Burgos, fins al riu Arlanzón, a les portes de Burgos capital, sent aquesta una zona habitada per bascos des d'èpoques preromanes. En el segle V veiem com és utilitzat pels visigots el castell de Tedeja de la localitat burgalesa de Trespaderne com a avançada visigoda en territori vascó.
Aquest romanç castellà inicial dels cartularis era molt semblant a l'actual dialecte oriental de la llengua asturlleonesa parlat a la comarca càntabra de Liébana (per exemple pluralitzava el femení en -és [Salines] com en l'asturlleonès; en compte de en -as [Salinas] com actualment). El dialecte oriental de l'asturlleonès posseeix una forta influència fonètica èuscara que es caracteritza per la pèrduda quasi total de les efes inicials al començament de la paraula i conversió d'aquestes en hac aspirada, atés que en el basc no va existir fins a l'Edat Mitjana el so / f /; mentre que al contrari existia una forta aspiració al començament de les paraules, la qual cosa va causar aquesta evolució fonètica. Aquesta mateixa evolució es pot trobar també en el dialecte gascó de l'occità que va sorgir de la romanització de la població de parla basca d'Aquitània.
Per explicar aquest substrat basc de l'asturlleonès oriental parlat a Cantàbria i est d'Astúries hi ha tres teories. La primera que considera que llengües de tipus basc eren parlades a tota la meitat nord peninsular des d'èpoques prehistòriques. La segona, que les tribus càntabra i àstur que es consideren comunament com a tribus celtes no eren celtes sinó basques. I finalment la que considera que aquest substrat és fruit de la recolonització autrigona de les terres de càntabres i àsturs posterior a la seva conquesta per Roma.
En la reconquista Burgos es va convertir en punt de trobada tant de parlants d'asturlleonès com d'aragonès, la qual cosa va incidir en l'evolució del seu romanç. En avançar cap al sud el burgalès es va fondre amb el romanç parlat pels mossàrabs donant forma a l'actual castellà, la qual cosa va comportar la introducció de gran quantitat d'arabismes en la parla i la recuperació en moltes paraules de la efe inicial llatina (hebrero>febrero; Hernando>Fernando; hondo>fondo...).
El substrat fonètic èuscar (en el que no hi ha els diftongs ascendents /je/ i /we/) va ocasionar en el castellà la reducció de la forta diftongació en les antigues vocals "e" i "o" llatines accentuades existent en els romanços centrals de la península (asturlleonès i aragonès).
Dotar a l'espanyol de cinc vocals sense distinció de graus ( /i/, /e/, /a/, /o/ i /u/). Convertint-la així en l'única llengua llatina amb només cinc vocals.
La no existència del fonema /v/ fricatiu labiodental sonor en la fonètica espanyola, propi de les llengües que es parlen on antigament es va estendre la civilització francocantàbrica (gallec, asturlleonès, castellà, aragonès, gascó, català [exceptuant el valencià] i occità), és un altre dels trets del substrat basc. Aquest fonema va existir en el castellà antic; encara que no a les zones de Burgos, Cantàbria i La Rioja. La pronunciació de la /v/ com a /b/, amb el pas del temps, es va generalitzar en tots els parlants de l'espanyol en ser pres el burgalès com a llengua castellana estàndard.
En la fonètica castellana hi ha dos fonemes vibrants: el simple /r/ i el múltiple /rr/ que s'oposen en posició intervocàlica: /káro/ i /kárro/; /moro/ i /morro/. En posició inicial només pot existir la vibrant múltiple. Aquesta distribució opositiva té el seu origen al substrat basc i és pròpia també dels territoris que comprenia l'antiga civilització francocantàbrica. La fonètica basca necessita una vocal epentètica a l'inici de la paraula ( /a/ o /e/ ) per poder pronunciar /rr/.
Aquesta característica va ser pròpia també del castellà antic sorgint doblets lèxics que han estat convivint en la parla castellana sense epèntesi i amb epèntesi: ruga/arruga, repentir/arrepentir, rancar/arrancar, rebatar/arrebatar.
Els basquismes són abundants en el lèxic de l'espanyol. Els següents cognoms, per exemple, són d'origen basc. Si bé eren molt comuns en l'Edat Mitjana com a noms; actualment se'ls coneix més com a cognoms:
Aznar ( Aznar [asnár]; provinent del basc medieval Azenari [asenári; "guineu"] també documentat com Azeari [aseári; "guineu"] que al mateix temps descendeixen del terme llatí asinarius ["ase"] )
García ( Gartzia [gartsía]; provinent del basc oriental Gartzea [gartsé-a; "el jove", "l'infant "] equivalent al basc occidental gazte(a) )
Íñigo ( Eneko [enéko; "el meu petit [fill]", provinent de Ene [el meu] + ko [diminutiu] ] )
Jimeno ( Xemeno [sheméno;"petit fill", provinent de Xeme [diminutiu de Seme [séme; fill] ] + no [ diminutiu] ] )
Lope ( provinent del llatí medieval Lupo i al mateix temps romanització del nom basc Otsoa [ ochóa; "el llop" ], conservat aquest últim també en castellà com a cognom [ Ochoa ] )
Sancho ( Antso (áncho); provinent del llatí sanctius, "sant". Un nom que, encara que no tingui origen basc, va ser popularitzat a Bascònia i començat a utilitzar a altres terres fora de l'àmbit basc )
Velasco/Belasco/Blasco ( provinent del basc Belasko "petit Bela", provinent al mateix temps de Bela [ adaptació fonètica basca del nom visigot Vigila ] + (s)ko [ diminutiu ] )
Urraco ( Urrako [ urráko; "petit Auri"]; provinent d'Urre [ or, auri ] + ko [ diminutiu ] ). Si bé aquest nom és conegut més per la seva modalitat femenina, Urraka, que va ser nom de reines de Navarra, comtesses de Gascunya o reines de Castella.
La influència llatina va introduir la moda en la llengua basca de què un nom tingués tant la seva forma masculina com femenina, quelcom que no existia anteriorment en el basc. Aquesta feminització dels noms s'aconseguia substituint la -o final, que en basc no al·ludeix al genere masculí (no hi ha gènere gramatical en les paraules), per una -a. D'aquesta manera sorgirien, per exemple, els noms: Urrako/Urraka, Eneko/Eneka, Xemeno/Xemena o Belasko/Belaska. Els castellans, en ser bascos romanitzats, continuarien utilitzant aquests noms convertint-los en Urraca, Íñiga, Jimena o Velasca.
La formació dels patronímics castellans té també origen basc. En espanyol no es diu Fernandes com en portuguès (sufix -és) sinó Hernández (forma castellana més castissa) o Fernández (sufix -ez), atés que en basc aquest tipus de construcció es realitza amb el sufix -itz (provinent del genitiu llatí -is), que adaptat al castellà es converteix inicialment en -iz, i en avançar cap al sud en la reconquista es converteix finalment en -ez.
Del nom basc Orti (Fortún), per exemple, sorgeix el patronímic Ortitz (ortíts; Fortúnez), patronímic que també va adquirir el castellà amb la forma d'Ortiz. El castellà va obtenir, per tant, aquest tipus de construcció directament del basc; i no del llatí com ocorre en el cas del portuguès (Fernandes) o del dialecte valencià del català (Ferrandis). L'adaptació llatina de la construcció basca dels patronímics en -iz es van popularitzar al llarg del segle XI a tot el terç nord peninsular, a causa del prestigi de la monarquia pamplonesa que va governar en aquesta època des de Galícia fins al Mediterrani català, raó per la qual és comú localitzar, fins i tot a Galícia, restes d'aquesta construcció dels cognoms en la seva toponímia.
El riojà Gonzalo de Berceo (segle XIII), un dels primers escriptors en llengua espanyola utilitzava paraules basques com bildur "por" per fer referència al diable ("Don Bildur"), gabe "sense" o "privat de"; o çatico que ve del basc zatiko "troset".
A La Rioja, en el segle XI, els tractaments de respecte són sovint d'origen basc. Era comú utilitzar la paraula basca aita (pare) amb les seves variants
acha (apareix escrit com agga), eita o echa (escrit com egga) per al terme "don" o "señor" castellans (per exemple "Eita Gomiz" és equivalent a l'actual "Señor Gómez"). Un ús que donaria lloc també a topònims com el de Chamartín ("Senyor Martín" ) o el de Chavela ("Senyor Vela").
La forma femenina riojana d'eita és anderazo o anderazu (senyora o senyora) provinent del basc andere (senyora) + atzo ("anciana" en basc medieval, actualment es diu atso); com, per exemple, Anderazo de Fortes (Senyora de Fuertes) o Anderazo de Clementi (Senyora de Clemente) testificades en els textos.
Altres paraules d'origen basc que podem trobar en els textos riojans són: annaya (equivalent a l'anaia basc [el germà]), ama (mare), amunna (amuña; equivalent a l'amuña del basc occidental [àvia]) o eigiga (eichicha; equivalent a l'aitita del basc occidental [avi]) .
La paraules basques es van utilitzar com a títol de respecte o d'amor i des d'allà van passar a convertir-se en noms propis (Annaia Ferrero) o fins i tot patronímics (Garcia Annaiaz). Eren comuns sobrenoms com Minaya ("el meu germà"; aquest terme es troba en el "Poema de meu Cid", sent la forma que utilitzava el Cid per dirigir-se al seu parent, Álvar Fáñez) o Miegga (miecha; "mon pare"); o mescles de nom basc (Andre, "senyora") i romanç o got (Goto) que donen lloc a un nou com per exemple Andregoto, un nom que va ser comú tant a La Rioja com a Aragó, així com a la resta de zones de parla basca de l'època.
En llengua castellana hi ha altres préstecs bascos que fan referència a peces de roba com: abarca, boina, chistera, chamarra o zamarra. Lèxic agrícola: cencerro, laya o narria. Noms d'animals, minerals i plantes com: chaparro, garrapata, pizarra, sabandija, sapo o zumaya. Altres exemples de termes d'origen basc: alud, aquelarre, ascua, azcona, baldarra, chabola, charro, chatarra, chirimbolo, gabarra, izquierda, mochila, nava, órdago, socarrar o zurrón.
Encara en l'època medieval, era usual escoltar basc:
Al Pirineu català, per exemple, a la Vall d'Aran (en basc actual haran [aran; "vall"]) o a Andorra (significa en basc: "terra coberta d'arbustos"). La llengua basca es va parlar a pobles pirinencs de Lleida fins als segles XII - XIII. Es va parlar també a Aragó (significa en basc: "el lloc de la vall") concretament a pobles de la província
d'Osca i a l'occident de la província de Saragossa fins al segle XVIII.
A Osca capital, l'antiga Oska, a partir de l'any 1349 està testificada la prohibició de la utilització de la llengua que va donar nom a Aragó durant tres segles, fins que finalment van desaparèixer els bascos d'aquell territori, fruit de la imposició de la llengua aragonesa a l'àrea.
A la comarca saragossana de Las Cinco Villas d'Aragó, al sud-est de Navarra, es va parlar basc ininterrompudament des d'èpoques preromanes fins al segle XVIII. A dos pobles de la zona anomenats avui Sádaba i Sofuentes s'han trobat inscripcions romanes en què es lligen noms de persona en basc. Dades del segle XVI i XVII ens parlen també de la condició bascoparlant de Sos del Rey Católico (en basc Zauze [pronunciat sáuse]). No, podem oblidar, en aquest sentit, que gran part de la zona va pertànyer al Bisbat de Pamplona fins a l'any 1785 donat el seu caràcter bascòfon.
Es va parlar també a la riojana Nájera que va ser capital del Regne de Pamplona-Nájera entre els segles X i XII, reis navarresos es troben sepultats al "Panteó dels Reis" del monestir de Santa Maria la Real d'aquesta localitat. També es va parlar a diferents municipis de La Rioja fins al segle XVI. La primera moneda d'un regne cristià peninsular va ser encunyada a Nájera l'any 1034 i al seu revers apareix el nom de Nájera escrit en basc: Naiara.
A pobles del Béarn (França) va ser comú escoltar basc fins al segle XVI i es va conservar a molts d'ells fins al segle XIX, ara només es parla a uns quants pobles fronterers amb el País Basc i molt reduïdament.
Comparteix aquesta pàgina!
La Història del País Basc continua a la pàgina següent >> La prehistòria
