Sobre els primers hòmens que van habitar el País Basc posseïm restes en diferents coves basques, era l'home de Neanderthal (coves d'Axlor, Lezetxiki, Olha, Arrillor, Gatzarria...), que va viure a les nostres terres entre els anys 100.000 i 35.000 a.C.. Tanmateix, una nova espècie sorgirà entre els homínids, l'homo sapiens sapiens (a la que pertany la humanitat actual), la manifestació europea de la qual rep la denominació d'home de Cromagnon i que substituirà al Neanderthal europeu a partir del Paleolític superior.

Al País Basc hi ha més de setanta llocs amb senyals d'ocupació humana durant el Paleolític superior occidental (des del 35.000 al 8.500 a.C.), la majoria són coves no molt allunyades de la costa i a escassa altitud, de les més importants: Altxerri (Guipúscoa), Santimamiñe (Biscaia), Ekain (Guipúscoa) o Isturitz (Baixa Navarra). Els que allà vivien eren caçadors que practicaven en quadrilles l'esquivament, acaçament i captura de les peces, per aconseguir carn, pells i cuirs, ossos i astes. Les seves peces preferents són el cérvol (o el ren, en circumstàncies climàtiques més fredes) o altres animals com les cabres salvatges i els isards a zones escarpades, i cavalls, bisons i urs a espais oberts i de praderies. Els grups de caçadors anaven diverses vegades a l'any des de les seves zones habituals d'acampada (a les coves millor instal·lades) a territoris pròxims per abastir-se d'altres recursos.

L'home dibuixa figures d'animals, alguna referència al humà i un variat repertori de signes geomètrics de significat desconegut, com a pintures i gravats a les parets de les coves (l'art rupestre) i gravats o relleus sobre suports menors (l'art mobiliar: a trossos de pedra, os, asta o ivori). La seva màxima concentració es dóna al sud-oest d'Europa (Dordonya, Pirineus i cornisa cantàbrica) el que s'ha vingut a anomenar civilització francocantàbrica l'apogeu de la qual es dóna des del Magdalenià Mig fins al Final, sent considerada per alguns antropòlegs i historiadors com l'antecessora de l'actual cultura basca. Les pintures rupestres d'Altxerri, a Guipúscoa, són les més antigues d'Europa, datades en 39.000 anys. Els recents estudis en paleogenètica apunten a una expansió protobasca en el Magdalenià, que es va estendre al nord fins a Rússia i al sud fins a Tunis.

El temps menys fred i més humit del final de l'Última Glaciació i l'avanç de l'actual clima o holocé provoca importants transformacions de la coberta vegetal i la fauna. Durant tres mil·lennis se succeeixen les cultures de l'Epipaleolític antic (8.500 / 8.200 a 6.800 a.C.) i de l'Epipaleolític ple o Mesolític (6.800 a 5.500 a.C.). La substitució d'espècies animals requereix el desenvolupament de noves tècniques de caça i d'un equip d'armes eficaces (sorgeixen les fletxes llançades amb arc). S'amplien els recursos alimentaris procedents dels boscos de fulla caduca (castanyes, avellanes, fages i bellotes) i d'estuaris i marenys costencs. Són freqüents en l'Epipaleolític y Mesolític, com a despulles dels menjars, restes de peixos i acumulacions de petxines a racons de les coves (per exemple a la cova de Santimamiñe la majoria són petxines d'ostres, però també de cloïsses, pegellides, clòtxines i caragols). Per a la pesca i el marisqueig hi havia xarxes, hams d'os i pics de pedra per desprendre les petxines de la roca.

En l'Epipaleolític antic es donen la cultura Aziliense i el postaziliense laminar, unes cultures que prolonguen i liquiden el Magdalenià precedent. En l'Epipaleolític antic es viu a moltes de les mateixes coves que a finals del Paleolític Superior, amb semblants sistemes de caça i instruments; i es dóna la pràctica liquidació del vistós art del Paleolític Superior. Entre altres representen bé l'Aziliense (8.500 a 7.500 / 7.000 a.C.) nivells de les coves de Santimamiñe (Biscaia), Bolinkoba (Biscaia), Lezetxiki (Guipúscoa), Urtiaga (Guipúscoa), Ekain (Guipúscoa) o Isturitz (Baixa Navarra). Del postaziliense són representants el Montico de Txarratu (Àlaba) i les coves navarreses de Berroberria i Zatoia.

En el Mesolític sorgeix l'utillatge geomètric que es caracteritza per un sofisticat conjunt de petites puntes de fletxa de forma geomètrica (trapezis, triangles i segments de cercles). Es daten aquestes troballes en poc abans del setè mil·lenni a.C. i els seus estrats s'entremesclen ja, a moltes coves, amb els del Neolític. L'espai habitat del País Basc s'amplia, ocupant-se, per primera vegada, coves o abrics rocosos prou allunyats de la costa i a latituds de mitja muntanya: Fuente Hoz a Àlaba i la Peña, Padre Areso i Aizpea a Navarra. En el Mesolític final coexisteixen les tradicions laminar i geomètrica amb una incorporació lenta d'algunes de les novetats del Neolític.

En el període Atlàntic (5.500 a 3.000/2.500 a.C.) s'arriba al considerat "òptim climàtic", més càlid i més humit que ara, continua el desenvolupament del Mesolític i es dóna l'expansió de les novetats del Neolític.

Comparteix aquesta pàgina!