L'any 196 a.C. van arribar els romans a terres del País Basc, amb els que els antics bascos van viure en pau i en cooperació. Només es pot trobar feroç oposició a la conquesta romana en els aquitans. Quan els romans ataquen els aquitans, aquests, per demanar ajuda, no es dirigeixen als gals, sinó als habitants èuscars del sud pirinenc, que a ells els resultaven més pròxims en ser culturalment afins. Sabem que aquesta ajuda sudpirinenca els va arribar de la mà de cabdills experimentats en la lluita junt amb Sertori i que va entrar en acció a Aquitània l'any 56 a.C. contra les legions de Cèsar.

Vençuts els aquitans en el 51 a.C., en el 31 a.C., a l'altra banda dels dels Pirineus, a l'actual Kuartango (Àlaba), es lliura la batalla d'Andagoste entre l'exèrcit romà i tropes indígenes de la zona, en la qual surten victoriosos els indígenes. Després de les guerres càntabres (29 - 19 a.C.) i victòria dels romans enfront d'asturs i càntabres, tota la península ibèrica havia estat conquerida ja per Roma, establint-se la "Pax Romana" (Pau Romana).

L'actual País Basc va formar part de l'Imperi des d'abans del canvi d'era, molt abans que altres províncies com Britannia o Dàcia, per exemple, i que a diferència d'aquesta última va mantenir la seva antiga cultura davant la immensa pressió llatina. Les tribus basques es van veure dividides en dues grans demarcacions polítiques, per una banda Hispània (autrigons, caristis, vàrduls i vascons) i les Gàlies (aquitans) i provincialment entre la Tarraconense (Hispània) i la Novempopulània (Gàlies).

L'euskara (la llengua basca) va prendre contacte amb el celta en el segle VIII a.C .; d'altra banda, la influència cultural ibera va arribar a la ribera de l'Ebre de parla basca amb posterioritat, des de Catalunya, pujant el curs del riu Ebre. És molt possible, per tant, que els antics bascos consideressin a celtes i ibers com a invasors i que, davant l'arribada d'altres invasors més poderosos que els anteriors, s'aliessin amb aquests últims per expulsar-los. Aquesta sembla ser la raó per la qual, des de l'arribada dels romans, la tribu dels vascons que habitaven Navarra no s'enfronta a la conquesta, i hi participa, el que comporta una expansió territorial dels vascons.

L'expansió territorial vascona porta amb si l'extensió de l'euskara cap al sud (abundants esteles mortuòries de l'època romana amb noms bascos al nord de la província de Sòria) i fiançament d'aquesta cap a l'est. A Aragó els vascons col·laboren amb els romans en les guerres contra els celtibers. Quan van ser derrotats l'any 72 a.C., la col·laboració vascona va ser recompensada pels romans amb la jurisdicció sobre amplis territoris de l'Aragó occidental. Aquests territoris, al sud, arribaven a 15 km de Salduie, la que després de la seva conquesta seria anomenada pels romans com Cæsar Augusta, l'actual Saragossa.

Després de la conquesta romana, va haver-hi bascos enrolats en les legions romanes en les seves guerres contra els britans. Unes guerres succeïdes al que avui en dia és conegut amb el nom de Gran Bretanya. Havent estat trobades làpides mortuòries de l'època romana, amb noms bascos, prop de Londres, antiga Londinium romana.

S'assentarien colons romans al sud de les terres d'aquestes tribus basques i a zones mineres com les de Somorrostro a Autrigònia (Biscaia) o a les llanadas d'Aquitània, la qual cosa donaria lloc a les colònies romanes de la Novempopulània (nou pobles), al que avui en dia es coneix com a Gascunya. Uns assentaments que donarien lloc segles després al sorgiment de les llengües i pobles llatins de Castella i Gascunya, fruit de la romanització de la població basca.

Tradicionalment per explicar la pervivència del basc s'ha considerat als bascos com un poble primitiu, aïllat secularment de la resta dels pobles que li rodejaven i que no va participar de la civilització romana, per ser una terra de baix interès econòmic per a l'Imperi Romà. Les troballes arqueòlogiques a terres basques contínuament desmenteixen aquestes teories, atés que demostren que la romanització, en tots els aspectes, va ser molt superior a altres terres de la Romania. Encara que aquesta romanització va ser més notable al sud de les tribus basques, a les zones costaneres i a Aquitània. Si va perviure la cultura basca, va ser per la col·laboració i bona entesa amb els romans, no per un aïllament que mai va existir. Si bé va ajudar a aquesta supervivència el que tardanament es desenvolupara el Mare Externum ("Mar Exterior"; Oceà Atlàntic) com a zona econòmica d'interès per a l'Imperi, la qual cosa va possibilitar que la zona basca quedara al marge dels intensos fluxos migratoris que es van donar a altres zones de la península o a Aquitània (pel seu alt interès agrícola).

A les terres basques va haver-hi mines, per exemple, a Arditurri (Oiartzun, Guipúscoa), Banka (Baixa Navarra), Lantz (Navarra), Eskoriatza (Guipúscoa) o a Somorrostro (Biscaia) on es van extraure minerals (ferro, argent...) per exportar-los a diverses parts de l'Imperi Romà; producció de ceràmica a Pamplona (Navarra) o a Donazaharre (Saint-Jean-Le-Vieux; Baixa Navarra); producció de vi a Falces i a Funes (Navarra); indústria de saladura a la Getaria guipuscoana i també a la labortana (topònim provinent del llatí Cetaria, "saladura"); termes romanes a Fitero (Navarra); calçades que unien les principals ciutats basques amb Roma; ports a la costa basca com Oiasso (Irun, Guipúscoa) que comunicaven amb qualsevol part de l'Imperi. Un altre exemple d'aquesta falta d'aïllament i per contra, del comerç existent, es troba en la troballa de diverses monedes encunyades a terres vascones per l'administració romana, ja des dels primers anys de la seva dominació, i que han estat trobades a diverses parts de la geografia basca (a la part inferior esquerra denari vascó datat en la segona meitat del segle II a.C. ).

Anvers: Cap masculí barbat a dreta. Pentinat amb rissos d'arcs petits junts. Darrere la llegenda Benkota en escriptura ibèrica (població vascona de localització incerta).

Aquesta escriptura era utilitzada per gran part dels pobles de la península ibèrica. Encara que d'origen tartessi, va ser utilitzada majoritàriament per escriure textos en iber. Sent l'iber, possiblement, lingua franca peninsular per a molts pobles preromans abans de l'arribada dels llatins. En menor grau, com a aquesta moneda, també es va utilitzar la llengua celtibera per escriure amb caràcters ibèrics, atés que a aquesta zona el celta era la lingua franca. Per això les tribus basques van passar a la història pel seu nom celta i no pel seu nom basc.

Revers: Genet amb espasa a dreta. Davall llegenda Baskuns (Vascons) en escriptura ibèrica.

Una de les principals troballes arqueològiques d'aquesta època, i que torna a rebatre les teories de la pervivència del basc per falta de romanització, ha estat el recent descobriment del port romà d'Oiasso (o Oiarso), a l'actual Irun. Irun es troba a la regió de Guipúscoa, el territori on es conserva la cultura basca amb més força. A aquesta localitat ha aparegut l'estructura de fusta del moll i el varador de la ciutat d'Oiasso. A més, prop d'una necròpolis ja coneguda, han aparegut unes termes; altres prospeccions dibuixen un nucli urbà de 12 a 15 hectàrees, amb una planta reticular, on hi havia magatzems, botigues i tallers. Es creu que també posseïa un fòrum i un teatre.

Oiasso era la base comercial de la rutes marítimes des de la que partia la distribució de mercaderies cap a l'interior, a la vall de l'Ebre i a la gran calçada romana XXXIV, l'Asturica Augusta (Astorga, Lleó) - Burdigala (Bordeus, Aquitània). Fins a Oiasso arribava també la calçada que partia de Tarraco (Tarragona), a través d'Ilerda (Lleida) i Osca. Les àmfores trobades a Oiasso demostren que, fins i tot al final de l'Imperi Romà, l'oli i el vi de Bizanci (l'actual Istanbul turca) arribaven regularment als ports atlàntics.

Oiasso, a més de dedicar-se al comerç marítim i ser un dels principals ports del Mare Externum, es dedicava també a la mineria. A les penyes d'Aia han localitzat tres quilòmetres de galeries romanes junt amb les explotacions modernes, unes mines que es dedicaven a l'extracció d'argent. La troballa de galeries de drenatge, notable exemple d'enginyeria hidràulica romana, indica que hi havia darrere tota una estructura administrativa.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!