En la decadència de l'Imperi Romà sorgeix el buit de poder i les ràtzies dels pobles germànics. L'any 409 d.C. els alans, vàndals i sueus penetren a la península ibèrica a través dels Pirineus. En el 418 els visigots s'assenten a Aquitània. En el 476 es dóna fi a l'Imperi Romà d'Occident. En el 481 els visigots ocupen Pamplona i altres ciutats vascones i de la província Tarraconense. A les ciutats vascones dominen essencialment la política els bascoromans mitjanament romanitzats.

L'expansió franca al llarg de l'occident europeu va començar l'any 486 en el qual es van donar per concloses les últimes possessions romanes a Gàl·lia, en derrotar Clodoveu a Siagrius a Soissons. L'any 506, els francs van portar campanyes en contra dels alamans, sent aquests derrotats a Tolbiac. L'any 507 els francs van derrotar als visigots a Vouillé donant fi al regne visigot de Tolosa, amb la qual cosa els visigots es van centrar només a la península ibèrica. En 531 van conquerir el regne dels turingis i en 534 van sotmetre el regne dels burgundis. Conseqüència de tot això va ser la creació, sota Clotario I, del Regnum Francorum o Regne dels Francs que s'estenia des de la Manxa fins al Danubi mig i des del Saale fins a, teòricament, els Pirineus. Teòricament perquè Aquitània i Bascònia van constituir sempre per als francs i els visigots un autèntic maldecap que ni el propi Carlemany, que va posseir l'exèrcit més poderós de l'època, va poder solucionar com ell va voler.

Les relacions dels vascons amb els visigots i els francs no van ser bones, les guerres es van succeir ininterrompudament durant tres segles. Van ser continus els intents infructuosos de cadascun dels reis visigots de sotmetre als vascons, sent prova d'aquesta incapacitat de conquerir Bascònia les abundants referències a les cròniques al sotmetiment dels vascons per part de cadascun dels reis visigots, la qual cosa denota que mai van poder sotmetre'ls. Entre altres referències, per exemple, la que fa al·lusió al rei sueu Requiari (448-456) que aliat amb els visigots ataquen Bascònia, "Vasconias depraedatur" (devasta les Bascònies); en la del regnat del visigot Suintila (621-631), "Vascones devicit" (va derrotar als vascons), o en el regnat de Vamba (672-680) en la que Bascònia recolza amb tropes la rebel·lió del visigot Paulus a la Septimània visigoda (regió antiga de la Gàl·lia que comprenia la Catalunya Nord i territoris més al nord) i l'exèrcit vascó aprofita la situació per conquerir territoris visigots a Cantàbria: "prius feroces Vascones in finibus Cantabrie perdomuit" (primer va sotmetre als feroços vascons, als confins de Cantàbria).

Sorprèn vist des de la perspectiva territorial reduïda dels bascos en l'actualitat la incapacitat secular dels visigots de conquerir Bascònia. S'ha de tenir en compte que en aquella època, els vascons, que era com es deien en aquesta època els bascos, s'estenien per tota la zona pirinenca fins a Andorra ("terra coberta d'arbustos" en llengua basca) i al nord fins al riu Garona (zona mitjana de França), és a dir, que els bascos comprenien nou vegades més territoris que avui en dia; i a més posseïen un exèrcit nombrós i ben preparat militarment, sent el seu principal enemic els francs. De fet quan els àrabs van envair la península (711), trobant-se el rei visigot Roderic lluitant de nou contra els vascons, hi havia fortificacions vascones al riu Loira (prop de París, extrem nord de França) per defensar els territoris de l'aliança bascoaquitana de les contínues incursions franques, unes incursions que, dècades després, serien comandades pel franc Carlemany i acabarien arrasant el Ducat de Bascònia, venjant, d'aquesta manera, la mort del seu nebot Rotllà a la batalla de Roncesvalls (Navarra), a la que l'exèrcit vascó va derrotar a l'exèrcit franc de Carlemany.

Com a campanyes i expedicions més importants dels reis visigots i francs contra els vascons des del segle VI fins a la invasió àrab de la península podem destacar:

Comparteix aquesta pàgina!