Amb el declivi de l'Imperi Romà en la segona meitat del segle III d.C., va començar un reforçament i mestissatge de les tribus basques, amb una major intercomunicació entre les diverses terres de parla èuscara i amb una forta autonomia política del conjunt respecte a l'administració imperial. Aquesta autonomia i cohesió de la població basca es va reafirmar amb el començament de les invasions germàniques a partir de l'any 400, a les quals els bascos, sota el lideratge dels vascons de Navarra, s'uneixen per defensar les institucions i forma de vida romanes, enfront del que consideraven bàrbars germànics. De manera que, si el debilitament del poder romà havia permès la potenciació d'una cohesió interna basca, l'arribada dels visigots es va produir ja davant una comunitat basca força compacta i econòmicament expansiva.
El fet que a les cròniques romanes es parli de diverses tribus basques i que a les cròniques francovisigodes es passi a parlar només de vascons com un tot, ens indica que aquesta tribu el nucli original de la qual es trobava a Navarra, va ser la que va liderar a les altres, assimilant-les dins del seu si. 
Aquest procés d'unificació va donar lloc al sorgiment del basc comú (uniformització dels dialectes del basc parlats per cadascuna de les tribus basques en un únic idioma) i a l'extensió definitiva del terme Euskal Herria amb el que tots els bascos denominaran a la seva terra, així com de la paraula euskaldun (euskáldun; basc) amb la que s'autodenominaran.
A la batalla de Vouillé, en 507, els visigots van ser derrotats pels francs, la conseqüència inevitable va ser la pèrduda d'Aquitània i la Novempopulània fins a la barrera dels Pirineus. Si bé tradicionalment se situa la data de l'expansió vascona a Aquitània en 587, els assentaments vascons probablement es van donar amb anterioritat aprofitant el buit de poder generat per l'escàs control d'Aquitània que tenien els francs.
No podem parlar d'una conquesta vascona d'aquestes terres sinó d'una redistribució pacífica de la població vascona, a terres a l'altra banda del Pirineu que culturalment eren afins, quelcom que ha quedat demostrat per les troballes arqueològiques a Aldaieta i Buzaga. Una redistribució de la població vascona causada per les incursions visigodes al sud de les terres basques.
Aquest assentament vascó no va obtenir resistència per part dels aquitans romani (aquitans romanitzats) de les urbs, ni pels aquitans dels pobles i aldees que continuaven parlant basc. Aquitans i vascons compartien els mateixos enemics comuns, francs i visigots, que ambicionaven dominar les seves terres. L'única resistència a l'establiment dels vascons a Aquitània, va ser mostrada pels francs, atés que això reforçava en població als contraris al seu domini sobre tota Aquitània.
Després del 587, degut al fracàs del Duc Astrovald, que va tractar de combatre'ls sense aconseguir-ho, s'arribaria a un acord per a l'establiment pacífic dels vascons a les terres planes d'Aquitània. Els vascons pagarien els tributs però els territoris a què vivien es constituïen en un ducat, on de fet, podrien governar-se segons les seves pròpies lleis. Sorgint l'Euskal Herriko Dukerria (éuskal érrikó dukérri-á) o Ducat de Bascònia (14), un ducat virtualment independent, però sota la direcció d'un dux ("duc", amb els seus corresponents col·laboradors i seguici) designat per la Cort Merovíngia. Després de realitzar l'establiment, els vascons conservaran els seus costums i la seva llengua, i en estar establits a una zona geogràficament homogènia, van constituir un Estat dins d'un altre Estat. 
La capital històrica de Bascònia, Pamplona, deixarà de ser-ho, i passarà a ostentar aquesta capitalitat Elusa (l'actual Eauze francesa) menys exposada als atacs invasors. Sembla que durant aquests anys es va produir una intensa vasconització de les capes humils de la població aquitana, singularment la menys romanitzada, mentre que les capes més romanitzades van donar origen al poble gascó, de parla romànica (15). Amb el pas dels segles mentre el gascó anava estenent-se a aquella Euskal Herria del Nord que s'estenia fins al riu Garona (zona mitjana de l'actual França), el basc anirà gradualment perdent parlants.
(14) Wasconia: el topònim llatí Vasconia (Bascònia) en aquesta època és escrit sovint com Wasconia, evolucionant posteriorment a Guasconia i després a Gasconia. D'aquesta última forma deriven les actuals: Gaskonia (en basc), Gasconha (en gascó), Gascoigne (en francès), Gascuña (en castellà) i Gascunya (en català).
(15) Gascó (adaptació fonètica occitana del terme vascó): dialecte bascooccità del sud-oest de França que va sorgir de la romanització de la població de parla basca que habitava des d'èpoques preromanes l'antiga Aquitània.
Alguns lingüistes consideren el gascó com a llengua independent, per les notables diferències que posseeix amb la resta dels dialectes de la llengua occitana, fruit de la influència del basc en la seva evolució lingüística. De fet, ja en l'Edat Mitjana, els propis occitans consideraven el gascó una llengua estrangera, diferent de la seva. A continuació s'indiquen les característiques fonètiques del gascó:
a) La /f/ llatina evoluciona a /h/ per influència de la fonètica basca:
Aquesta evolució la podem trobar també en l'espanyol o en el basc:
Si bé en gascó segueix pronunciant-se la h aspirada; en castellà, al contrari, quasi s'ha perdut i és muda. Es conserva en poques paraules evolucionada ja, moltes vegades, al so /x/ (so jota de l'espanyol), utilitzant-se, en general, a algunes paraules dels dialectes meridionals d'Espanya o d'Amèrica o a vulgarismes.
b) Vocal protètica davant r- :
Ocorre també en espanyol i basc:
c) Caiguda de -ll- intervocàlica > r que pot aproximar-se a basc -l- o -n- > -r-:
d) Pèrduda de la /n/ intervocàlica tal com ocorre en basc o en gallec:
e) Conversió de la /v/ llatina en /b/, oposició entre /r/ i /rr/ igual que en castellà i la resta de llengües que es parlen al territori que comprenia l'antiga civilització francocantàbrica.
Al llarg de l'Edat Mitjana, el gascó, per l'estreta relació que va tenir el Regne de Navarra amb Gascunya (va pertànyer al Regne de Pamplona-Nájera en el segle XI i, posteriorment, alguns dels seus territoris van estar integrats dins de la corona navarresa); va haver-hi molts parlants d'aquest idioma que es van assentar a Guipúscoa i a Navarra, d'això dóna compte l'abundant toponímia d'origen gascó a aquestes regions: la muntanya Urgull (orgull en gascó) o Miramón (Miramont) de Sant Sebastià, Mondragón (Montdragon), Pasajes (Passages), Segura, Villafranca (Vilafranca), Villabona (Vilabona)... La mateixa forma Donostia, és una adaptació basca de la forma de designar Sant Sebastià en gascó. Va ser l'idioma que va substituir tardanament (abans de la desaparició del Regne de Navarra) a la llengua castellana en la redacció dels documents oficials del regne navarrès. El gascó es va deixar de parlar al País Basc peninsular a principis del segle XX, concretament a Pasajes (Guipúscoa), que va ser l'última localitat peninsular basca amb parlants d'aquest idioma. Al País Basc Nord, el gascó, es pot escoltar a l'extrem nord de la costa labortana, a la localitat baix navarresa de Bastida i a pobles de Zuberoa fronterers amb el Béarn. A la península ibèrica es parla a la Vall d'Aran on es pot escoltar la variant aranesa del dialecte gascó. El gascó va ser la parla que va anar substituint al basc a la Vall d'Aran (en basc actual: haran ["vall"] ) a partir dels segles XII - XIII.
L'any 602 l'expedició de Teodobert II d'Austràsia i Teodoric II de Borgonya contra els vascons ocasiona el que s'imposi a Genial com a dux (duc). L'any 626 els vascons es van sublevar contra el dux Aighina, successor de Genial. Amb l'arribada de Dagobert I (629), l'autoritat dels francs es va reafirmar a tot el regne. Els vascons, després d'haver patit seriosos revessos, es van resistir a sotmetre's per un temps (635). A pesar del desig franc de tornar a les fronteres d'August i de reconstituir el regne d'Euric, no van poder, a la mort del "bon rei", oposar-se al desmembrament del seu territori. Amb l'arribada dels reis ganduls, la carència de poder permetria a Bascònia reprendre la seva autonomia. Els seus nous caps es van recolzar en la feudalitat laica i sobretot en l'episcopat.
Amb la defunció de Dagobert I (638), la monarquia merovíngia iniciarà un progressiu procés de debilitament, del qual sabrà obtenir benefici el vell particularisme aquità, per anar consolidant gradualment un poder polític, que prompte arribarà a actuar al marge del control dels reis francs. Aquest procés, resultat de la perfecta entesa entre les ambicions de l'aristocràcia local aquitana i els col·lectius vascons, utilitzats com a força militar al servei d'aquelles, serà lent però imparable. Aquesta aliança bascoaquitana comportarà el que els ducats de Bascònia i Aquitània siguin dirigits per un únic dux que unirà les forces dels aquitans romani i dels vascons en contra dels francs i visigots. Els dux que van governar Aquitània i Bascònia van ser tant d'origen vascó com d'origen aquità.
El majordorm neustrià Ebroí amb la intenció de mantenir sota control els territoris meridionals del regne franc va concedir a Fèlix el principatum sobre totes les ciutats fins als Pirineus i sobre el poble dels vascons. El que va ser aprofitat per aquest per generar un poder polític bascoaquità al marge dels francs. El seu successor el vascó Lupo [ llatinització del patronímic basc Otsoa (ochóa), "el Llop"] acceleraria qualitativament aquest procés enfrontant-se obertament contra els francs, i recolzant la rebel·lió septimana en contra del monarca visigot Vamba, aprofitant aquesta rebel·lió al nord-est del Regne Visigot, per començar a conquerir territoris visigots (Cantàbria) al sud-oest de Bascònia. El procés, imparable ja, es consolidarà de forma encara més evident amb el seu successor Odó. Aquest principat bascoaquità d'Odó va arribar a convertir-se en un exemple per a tota la Gàl·lia i l'únic àrbitre del conflicte entre Austràsia i 
Nèustria el qual li va suposar el reconeixement de la seva independència i el títol de regnum (regne). Odó, a través de l'exèrcit vascó, punta de llança del principat bascoaquità, va estendre la seva influència fins al Loira (718). Aquest principat, en la seva màxima expansió es va estendre a ambdues bandes del Pirineu, des del riu Loira (prop de Bretanya) fins a l'Ebre, a l'oest fins a Cantàbria i a l'est fins a Girona, comprenent per tant, gran part de l'actual estat francès.
L'Estrella i La Mitja Lluna vascones: l'estrella de vuit puntes així com la mitja lluna invertida representen dos dels símbols vascons més antics que s'han conservat fins a l'actualitat. A més d'estar presents en l'heràldica familiar i de localitats de tot el País Basc com l'estrella i la mitja lluna de l'burg de Sant Cernín de Pamplona o l'Estrella Vascona de l'escut d'Estella (Navarra). Aquesta estrella també va estar present en l'escut de Navarra en la seva forma inicial. L'actual escut de Navarra no és més que una evolució d'aquest símbol vascó. Des d'èpoques preromanes, la mitja lluna i l'estrella vascones, conjuntament, són representades com a símbol protector, sovint, en la forma indicada a la imatge, representant, segons es creu, la conjunció de la lluna i el planeta Artizar (Artísar; Venus en llengua basca), de manera que l'escut de Navarra podria ser una evolució de la representació del planeta Venus.
A totes les ocasions els vascons semblen constituir la principal força de xoc de l'exèrcit bascoaquità. La seva capacitat militar residia en l'ús d'una cavalleria capaç d'actuar amb ràpids moviments envolvents, la qual cosa els concedia una neta superioritat sobre la infanteria merovíngia. Els cronicons francs ens parlen de gran nombre de guarnicions i fortificacions vascones al llarg del Loira i del nord de França, que defensaven els territoris bascoaquitans de les incursions franques.
Tanmateix, es dibuixava ja una altra amenaça. La península ibèrica estava en els seus tres quarts conquerida per hordes àrabs que es preparaven a passar els Pirineus. En 720, van franquejar el Pertús i van atacar Tolosa. Odó, lluitant per salvar la independència dels seus dominis, va fer que sa filla contragués matrimoni amb Uthman ibn Naissa, que era un governador del nord d'Espanya. Al mateix temps, Abd-al-Rahman, traient del mig a aquest últim, va passar el port de Roncesvalls per envair el nord de Bascònia. La massacre va ser terrible. És així com la vila d'Auch va ser saquejada i la d'Elusa, capital de Bascònia, destruïda de nou. Els àrabs van anar a continuació cap a Tours, capital del ducat bascoaquità. En 732, Carles Martell, vingut al socors d'Odó, els va detenir a Poitiers i els va obligar a tornar cap als ports pirinencs. La seva intervenció li va valdre l'homenatge del duc bascoaquità.
L'arribada de l'Islam a Europa coincidirà amb la gestació a l'antiga Gàl·lia de dues noves dinasties que s'enfrontaran per la supremacia política. La d'Aquitània i Bascònia amb Odó, Hunald I, Wafarius i Hunald II i la dinastia carolíngia de Carles Martell, Pipí el Breu i Carlemany. Seria el fill de Carles Martell, Pipí el Breu, qui en una sistemàtica campanya que va durar nou llargs anys (760 - 768) doblegaria als bascoaquitans. Durant aquests decennis d'enfrontament entre francs i bascoaquitans, els bascos van jugar un paper preponderant com a aliats dels aquitans romani, encara que les seves decisions no van ser sempre coincidents en el cas que les polítiques aquitanes foren en contra dels interessos vascons.
Al poc de la victòria de Pipí, fill de Carles Martell, Aquitània se sublevarà de nou amb Hunald II (769). Perseguit per l'exèrcit de Carlemany, el rebel aquità cercarà refugi entre els vascons. 
Igual que son pare Pipí, Carlemany no gosarà creuar el Garona i, mentre alçava la fortalesa de Franciacum al nord d'aquest curs fluvial, exigirà als vascons la devolució dels rebels. Els vascons, al cap dels quals veiem de nou a un Lupo qualificat a les fonts escrites com Wasconum dux i, fins i tot princeps Wasconum, van entregar a Carlemany a Hunald i la seva família, després de la qual cosa el monarca carolingi retornarà a França.
Del 769 al 781, trencada l'aliança amb els aquitans romani, els vascons, de nou independents del govern franc i sota la direcció del duc Lupo, reorganitzaran les seves tropes per garantir la defensa dels territoris vascons.
Els dominis vascons en aquella època s'estenien al nord fins al riu Garona; al sud, fins al nord de la Navarra peninsular (el sud navarrès estava sota domini àrab); al sud-est, fins a la vall d'Aran; mentre que en el sud-oest els asturians, hereus del regne visigòtic, havien aconseguit conquerir als vascons d'Enkarterriak (Las Encartaciones) de Biscaia fins al riu Nervión i l'extrem nord-oest d'Àlaba, estant la meitat sud de l'actual Euskadi, la major part d'Àlaba, sota domini àrab. La nova amenaça per a Bascònia, tanmateix, no assotaria aquesta vegada el nord o el sud-oest del ducat, sinó que arrasaria el sud-est.
En el 778 l'exèrcit franc de Carlemany, al comandament del gran paladí Rotllà, no pot conquerir la ciutat de Saragossa ocupada pels àrabs, i a la tornada arrasa Pamplona. El dia 15 d'agost de 778, quan les tropes franques es disposaven a creuar els Pirineus per retornar a França; les hosts vascones organitzades per venjar la destrucció de Pamplona, estaven esperant al pas d'Orreaga (Roncesvalls, Navarra) per dur a terme una emboscada. Mitjançant la seva cavalleria i les roques llançades des de les muntanyes circumdants, cap a la senda a què es trobava l'exèrcit franc, van acabar amb ell. La mort de Rotllà a aquesta batalla, així com la derrota de l'exèrcit imperial carolingi (l'exèrcit més poderós d'Europa en aquella època) a les mans de l'exèrcit vascó, va inspirar en el 1090 "La Chanson de Roland" (la cançó de Rotllà), obra cima de la literatura èpica francesa.
La derrota de Roncesvalls va haver de convèncer a Carlemany de la necessitat de cercar per a Aquitània i Bascònia una articulació política que reconegués, una vegada més, el seu fort particularisme. I recuperant una vella tradició, viva entre els francs des d'època merovíngia, creava un regne per al seu fill Lluís el Piadós, nomenat rei a Roma en el 781 amb només tres anys i presentat davant l'assemblea de Padeborn, en 785, vestit a la manera basca. Molt havia crescut el prestigi dels bascos, vencedors de Roncesvalls set anys abans, quan el primogènit de la monarquia carolíngia era presentat així davant la Cort. Sens dubte volia afalagar als més bel·licosos dels seus súbdits i preparar al mateix temps l'entrada de Lluís el Piadós al seu nou regne. Aquest Regne d'Aquitània, enterament sotmès a l'autoritat de Carlemany, anava del Loira al Llenguadoc i tenia dos capitals: Bordeus i Tolosa. Volia englobar per tant el Ducat de Bascònia que des de l'entrega per part del duc vascó Lupo, de l'aquità Hunald II i la seva família a Carlemany, havia romàs independent del poder franc. Quedava, per tant, un bastió difícil a portar a l'ordre, els Pirineus, per al que va haver d'enviar al seu exèrcit.
Com a conseqüència de revoltes incessants dels vascons, Carlemany es va aliar al rei d'Astúries, amb l'esperança de dominar als vascons, però el rei d'Astúries tenia altres assumptes més urgents i amenaçadors, els musulmans establits al sud. Carlemany havia delegat als comtes el cuidat de l'administració de Bascònia, com a Adalric, al Fezensac. A pesar dels esforços de l'església que predicava la integració al Regne Franc, la revolta era permanent a Bascònia. Mentrestant Aquitània estava integrada dins del Regne Franc i Catalunya i el Llenguadoc participaven activament en els esforços de reconquista de les terres del sud, sotmeses a l'emir de Còrdova.
En el 800, quan Carlemany venia justament de ser coronat emperador, els vascons es van sublevar una vegada més, Sanç va aparèixer llavors, enviat per Carlemany i el Rei d'Aquitània, era el fill de Lupo, duc dels vascons difunt des de feia trenta anys.
En el 824, Ènnec Arista aprofitant-se de la falta de control dels francs de la zona de Pamplona i en col·laboració amb els vascons islamitzats de la ribera de l'Ebre, pren el control de la ciutat, fundant el Senyoriu de Pamplona que, posteriorment, es convertirà 
en regne i acabarà englobant en el segle XI als bascos d'ambdues bandes del Pirineu.
A partir del segle IX, per tant, Euskal Herria (Bascònia) es dividirà en dues entitats polítiques diferents: la continental o Bascònia del Nord (que serà coneguda en el futur amb el nom de Gascunya), i la Bascònia del Sud o peninsular, representada per Pamplona.
Al que era l'antiga Novempopulània, els vascons del nord estaven reagrupats entorn de Sanç, després entorn de son fill major, Aznar. Quan aquest va morir, assassinat pel rei d'Aquitània Pipí I, és son germà Sanç Menditarra (muntanyès) qui va prendre el govern de la Bascònia del Nord, en 836. Sanç Menditarra havia passat la seva joventut combatent junt amb els pamplonesos a l'emir de Còrdova a la Bascònia meridional al costat de son pare. Les seves qualitats militars, però també polítiques, li van fer sortir triomfador de les lluites amb Pipí I que li havia declarat la guerra. Les tropes de Pipí I havien estat rebutjades al marge dret del riu Garona, en l'època en la que va morir Pipí I (838). 68 anys després de l'abús d'autoritat de Carlemany, la Bascònia del Nord havia recuperat les seves antigues fronteres continentals.
El rei franc Lluís el Piadós, havent de fer front a nombroses dificultats, va reconèixer a Sanç Menditarra el govern de la Bascònia del Nord. A la mort de Lluís, l'imperi va ser dividit entre els seus tres fills, dels quals Carles el Calb, que va rebre la part occidental i principalment el Regne d'Aquitània. Pipí II, en principi, desposseït del seu tron d'Aquitània, va emprendre la reconquista, que va portar a bon port gràcies a les dificultats que patia Carles (els enfrontaments amb els seus germans i les primeres incursions normandes). Pipí II es preparava llavors a penetrar a les terres dels vascons del nord, l'any 852. Mal li va anar perquè va ser capturat per Sanç Menditarra, qui li va entregar a Carles el Calb. És en aquesta època que va aparèixer als textos d'una forma oficial el Ducat de Bascònia (852), del qual Sanç Menditarra va ser, segons aquests textos, el primer duc.
A partir de 840, els normands van arribar a les costes atlàntiques. Sobre les seves embarcacions, pujaven cada any els rius per saquejar el país (Tolosa va ser saquejada i cremada en 844). Van saquejar tot particularment les esglésies i monestirs i van exigir pesats impostos a la població. Condom, Eauze i Lectoure van ser entre les seves primeres víctimes les més afectades. 
És en aquest moment (entorn al 854) que l'Església traslladarà la seva seu d'Elusa, la capital de la Bascònia del Nord, a Auch, menys exposada, ja que estava construïda sobre un poblat fortificat molt abrupte, i del qual Sanç Menditarra havia fet la seva residència ordinària, quan no combatia a l'altra banda del Pirineu, al seu enemic de sempre, l'emir de Còrdova, i els seus aliats.
Sanç Menditarra va morir en 864. La Bascònia del Nord s'havia convertit per a l'imperi en una muralla contra els regnes àrabs de la península ibèrica. El duc Arnau, nebot de Sanç Menditarra, va prendre llavors el poder, perquè el fill de Sanç Menditarra era encara massa jove. La Bascònia del Nord va conèixer un estat pròxim a l'anarquia, sobretot, sota l'atac de les invasions normandes que havien recomençat. La majoria dels bisbats i els monestirs estaven deserts, els habitants de les ciutats i els pobles fugien al camp. Els caps locals asseguraven bé que mal una aparença d'ordre i protecció. El sistema feudal, amb els seus senyors i els seus castells fortificats, està instaurant-se. D'acord amb les tradicions vascones, el poder va tornar llavors al fill de Sanç Menditarra, dit Menditarra Sanç, que era del mateix tremp guerrer que son pare. Ell va aconseguir mantenir els normands a la costa, a l'embocadura de l'Adour, durant tot el temps del seu govern (871-886).
Son fill, Garcia Sanç l'Encorbat, li succeirà de 886 a 920. A la seva desaparició, la Bascònia del Nord s'havia engrandit per matrimoni amb el Comtat d'Agen. Desgraciadament, Garcia Sanç l'Encorbat, abans de la seva mort, va decidir dividir les seves terres entre els seus tres fills.
El major, Sanç Garcia, va rebre la major part del principat (tota la part occidental, de Béarn a la Lomagne), que es va convertir en la Vasconia Major (Gran Bascònia). El segon, Guillem Garcia, rep la part central, amb el Fezensac, entre Eauze i Auch, i finalment, Arnau Garcia, l'Astarac, entre Fezensac i Bigorra. Aquesta divisió desafortunada va conduir a poc a poc a una fragmentació de la Bascònia del Nord, i la filiació principesca trencada va portar a un sistema d'autoritat importat del model franc, és a dir, les relacions de vassallatge, la feudalitat, fins llavors desconegudes a Bascònia.
Sanç Garcia va tenir quatre fills: Garcia Sanç, Sanç Sanç, Guillem Sanç i Gombaud i serà Garcia Sanç qui li succeirà, però va morir sense descendència i és llavors al tercer fill, Guillem Sanç, a qui va correspondre el Principat. Guillem Sanç va partir a combatre a Navarra i va delegar el seu poder a son germà Gombaud. En el segle X els pirates van triar el nord de França, de més fàcil accés, per fer les seves ràtzies devastadores. Guillem Sanç va tornar quan els normands es van mostrar de nou amenaçadors. Va decidir llavors desembarassar-se per sempre d'aquests perillosos veïns i els va combatre a Taller, prop de Castets, a una vintena de quilòmetres al nord de Dax, en 982. Els normands van alçar els seus campaments i no van tornar més a Bascònia.
El Comtat d'Armagnac, format en 965, va correspondre a Bernard a la mort de Guillem Garcia. Quant a Pardiac, es va convertir en l'herència d'un altre Bernard, fill d'Arnau Garcia, després de la mort d'aquest últim. També van veure el dia el Comtat de Gaure i el Vescomtat de Lomagne. El Ducat de la Bascònia del Nord o Gascunya, s'havia convertit ja en comtat. L'atomització del territori gascó va continuar amb les generacions, i va arribar a tal punt que l'últim comte ja no posseïa cap poder. Sota la doble ègida del poder eclesiàstic i feudal, Gascunya va prosseguir no obstant la seva organització. Quatre bisbats van ser constituïts i, en la vespra de l'any 1000, va haver-hi més de quatre-centes esglésies construïdes.
Per al 1023 Gascunya es troba ja a l'òrbita del Regne de Pamplona-Nájera, després del suport donat al comte de Gascunya en la seva lluita contra el Comtat de Tolosa. Aquest suport li va proporcionar al rei de Pamplona-Nájera, Sanç el Major, la potestat d'organitzar part de les seves terres. D'aquesta organització sorgirà el Vescomtat de Labort. Sanç Guillem, fill del vencedor dels normands, Guillem Sanç, va morir sense successor en 1032, amb la qual cosa el govern de Gascunya passa a mans del seu nebot, Sanç el Major de Navarra. En morir aquest, i a causa de les disputes pel poder entre els seus fills, el Regne de Pamplona-Nájera es debilitarà i perdrà el control de Gascunya.
El matrimoni de la germana de Sanç Guillem, Briska, amb Guillem V, comte de Poitiers i duc d'Aquitània, va ser l'origen d'un conflicte de successió que durarà fins a 1052. Un dels principals pretendents, Bernard I Tumapaler, comte d'Armagnac, es va deixar llavors arrabassar la seva herència pel fill petit de Guillem, Guido Jofré, duc d'Aquitània a partir de 1058.
Els ducs de Poitou van governar Gascunya durant quasi un segle, esforçant-se a reduir els seus vassalls a l'obediència. En ocasió de les croades, nombrosos nobles gascons van intervenir a Palestina, sobretot amb el tercer exèrcit del comte de Tolosa. Entre els primers croats que es van cobrir de glòria figuren, a més de l'il·lustre Gastó IV de Béarn, Raimon de l'Isle-Jourdain i Astanobe, comte de Fezensac.
Gran part dels diferents comtats i vescomtats de Gascunya, es van diluir dins del Ducat d'Aquitània (la resta va seguir unit o a l'òrbita de Navarra), posteriorment, en el 1154, aquest ducat va passar a formar part de la corona anglesa, fruit del matrimoni entre Enric Plantagenet d'Anglaterra i Leonor d'Aquitània. En 1453, Aquitània es va incorporar definitivament a França.
Pel que fa als territoris gascons de Navarra, aquest regne, va conservar per exemple el Béarn fins a la seva desaparició com a regne en el segle XVII, quan per un edicte d'unió en 1620, Lluís XIII, rei de Navarra i de França, uneix Navarra a la corona francesa.
Comparteix aquesta pàgina!
La Història del País Basc continua a la pàgina següent >> Els àrabs i el Regne de Pamplona
