Les terres de La Rioja, ja des d'èpoques preromanes, van estar habitades per les tribus basques de autrigons i vascons, així com per berons.

Sobre l'origen ètnic dels berons hi ha molta controvèrsia entre els historiadors. Alguns creuen que era una tribu celta, altres que era una tribu basca culturalment molt celtitzada. Alguns partidaris d'aquesta última teoria es basen en el fet de l'etimologia del seu nom, berons, que procediria, segons alguns, de l'hidrònim basc Bero ("càlid"), que era un dels antics noms del riu Iregua de La Rioja. Aquest hidrònim és transcrit també com a Iber, manifestant-se en l'anterior hidrònim, possiblement, la caiguda de la "i" inicial (Iber > Bero), una cosa comuna en l'adaptació fonètica llatina de topònims i etnònims bascos (Ibaigorri [riu roig] > bigerrii [ètnia aquitana que habitava Bigorra] ). El riu Iregua és afluent de l'Ebre, amb la qual cosa Iber, o Bero, podria ser una variant del nom del riu que els geògrafs grecollatins van anomenar Iber (al mateix temps emparentat per algunas amb la paraula basca ibar [vega] ) o Hiberus, és a dir, el riu Ebre. Com els berons s'estenien a una banda i a l'altra del riu Ebre a La Rioja, potser l'etimologia del seu etnònim estigui relacionada amb el riu Ebre o simplement amb la paraula basca ibar.

Un dels investigadors que més va aportar per al coneixement del passat cultural basc de La Rioja va ser un riojà dit Merino Urrutia, alcalde del municipi d'Ojacastro (La Rioja). Els seus estudis són de valor incalculable per a tot aquell que estudia la història de la llengua basca. Gràcies a ells coneixem que la llengua basca no va arribar a La Rioja per repoblació en l'Edat Mitjana sinó que ja es parlava allà des d'èpoques preromanes amb continuïtat fins al segle XVI. És a dir, que els repobladors que van arribar des de les actuals Euskadi i Navarra l'única cosa que van fer va ser reforçar la població de parla basca de la zona. Les investigacions de Merino Urrutia li van donar un merescut lloc com a membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca en 1964.

Per la toponímia existent a documentació medieval sabem que tant a La Rioja, el nord-est de Burgos, Sòria, Àlaba i Biscaia, es parlava un mateix dialecte, el dialecte occidental del basc, conegut popularment amb el nom de biscaí. A aquests documents apareixen molts topònims bascos de La Rioja, de la província de Burgos i de Sòria, tal com els pronunciaven els riojans, burgalesos i sorians d'aquelles èpoques, que avui en dia no sabem molts d'ells a quins municipis corresponen en haver estat substituïts en la seva gran majoria, amb el transcurs del temps, per topònims castellans.

L'annexió dels territoris de La Rioja per part de Castella en el segle XII ocasionarà la pèrduda gradual de la llengua autòctona, la basca, així com del romanç aragonès estès a tots els territoris que van pertànyer a la marca superior andalusina governada des de Saragossa, fins que en el segle XVI perdi definitivament les seves arrels basques. A mesura que el castellà s'anava estenent, els topònims de La Rioja, Burgos i Sòria d'origen basc s'anaven substituint per topònims castellans. Només es conserva actualment la toponímia basca més vivament a zones del nord-est de Burgos o de La Rioja alta que fins al segle XVI van ser parlants de basc. Tot i que, contra vent i marea, encara es conserven topònims bascos a l'est de La Rioja com el del municipi d'Igea, que ve del basc Etxea (la casa) o, per exemple, el topònim Leza, que significa en dialecte occidental cova.

 

 

Si bé actualment La Rioja en basc és anomenada Errioxa, que no és més que una adaptació fonètica basca de la forma castellana, a una citació del "Libro becerro de Santo Domingo" es registra l'existència d'un racó de Villalobar conegut com a Val de Oiaco Harana en 1380. Significant harana en català "vall", la traducció d'Oiaco Harana al català seria "Vall de l'Oja". Oiaco Harana possiblement seria la forma amb què denominaven els antics riojans a La Rioja, atés que aquest últim topònim romanç va ser utilitzat inicialment per fer referència als pobles banyats pel riu Oja (procedent molt possiblement del terme basc Oiha amb el significat de "llit del riu", escrit d'aquesta manera és documentat a un text medieval), una comarca que va rebre també la denominació de Valle del Oja (Vall de l'Oja).

Tot i que a partir del segle XVI es va deixar de parlar basc a La Rioja, no per això els riojans van deixar de ser considerats com a bascos. En mapes d'Espanya dels segles XVII i XVIII es mostra a La Rioja integrada dins del que es coneixia com a Biscaia, que aglutinava, en aquella època, els territoris d'Euskadi, meitat est de Cantàbria i La Rioja, sent els riojans considerats, per tant, com a biscaïns, un gentilici utilitzat en l'època moderna per fer referència als bascos.

Quan es va desenvolupar l'avantprojecte d'Estatut d'Estella de 1931 per establir un Estat Basc, dins de la República Espanyola, integrat per Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia; les autoritats, empresaris, església i ciutadania de La Rioja, en general, van mostrar majoritàriament el seu suport a l'adhesió de La Rioja a l'Estat Basc. No obstant això, el que ja no es parlara basc des de feia segles, i el desconeixement, per part dels polítics i autoritats basques de l'època, de la transcendència històrica de La Rioja en l'història dels bascos, van ocasionar el que fóra considerada com una província no basca. En establir-se condicions insalvables per a l'adhesió a tot territori no considerat com a basc, les autoritats riojanes, finalment, van desistir en el seu intent de formar part de l'Estat Basc. Després del règim franquista, en els començaments de la transició cap a la democràcia a Espanya, des de diversos sectors no nacionalistes, es va intentar impulsar la unió de les actuals Euskadi, Navarra i La Rioja en una única entitat autònoma, una iniciativa que tampoc va prosperar.

Tornant a l'època medieval riojana, l'any 923, el rei pamplonès Sanç Garcés I, en col·laboració amb Ordoni II de Lleó, recupera els territoris sota govern musulmà de Nájera i La Rioja Mitja i Alta, que deixa sota domini del seu fill Garcia Sanxes. Després de la destrucció de Pamplona per Abd al Rahman en el 924 i la mort de son pare l'any següent, Garcia Sanxes trasllada la seva residència a Nájera, en detriment de Pamplona. A partir de llavors es van denominar reis de Pamplona i Nájera.

Garcia Sanxes va desenvolupar una activa política de repoblació dels nous territoris i va afavorir amb copioses donacions als monestirs riojans, especialment a San Millán de la Cogolla. La mateixa política mantindrà durant els primers anys Sanç Garcés II; però les campanyes d'Almansor li obligaran, igual que al seu fill Garcia Sanxes II el Tremolós, a signar capitulacions i pagar tributs a Còrdova.

Amb Sanç III el Major (1004-1035) el Regne de Pamplona-Nájera, aprofitant el desmembrament del Califat de Còrdova, aconsegueix la seva major extensió, comprenent gran part del terç nord peninsular, des de Catalunya a Galícia.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!