A partir de l'any 1004, sota el regnat d'Antso Gartzeitz III.a Nagusia (ántso gartséits irúgarrená nagúsi-á; Sanç Garcés III el Major), el Regne de Pamplona-Nájera culminarà el procés de compactació dels territoris de parla basca. Uns territoris, que des del declivi del Ducat de Bascònia, havien quedat políticament inconnexos.

Les bases d'aquest procés de compactació van començar a fonamentar-se ja en el segle X, en el qual, per exemple, els cabdills de l'actual Euskadi, Castella i Gascunya estaven emparentats directament amb la família reial pamplonesa. Si bé l'àmbit inicial de Sanç el Major van ser les zones de parla basca de l'època (des de part de Cantàbria fins a l'extrem nord-oest de Catalunya, incloent el nord-est de Castella, La Rioja i meitat sud de Gascunya), aprofitant-se de la caiguda del Califat de Còrdova i sorgiment dels regnes de taifes, va reafirmar la seva autoritat sobre tots els regnes cristians peninsulars.

El Regne de Pamplona-Nájera, en la seva màxima expansió, en el 1034, s'estenia des de Galícia, per tota la zona pirinenca fins part de Catalunya (Pallars); al nord englobava Gascunya i el Comtat de Barcelona li rendia vassallatge. Aconseguint-se d'aquesta manera, la unitat política de tota la població de parla basca dins del Regne de Pamplona-Nájera (exceptuant les minories bascoparlants que habitaven al sud, als territoris de la Ribera de l'Ebre, governats pels musulmans) i acollint dins del seu si, als encara comtats de Castella i Aragó, on, en aquella època, gran part dels seus pobladors eren bascoparlants.

Sanç Garcés III el Major va aconseguir que el Regne de Pamplona-Nájera fos considerat com un dels regnes més importants d'Europa. A les cròniques europees de l'època va ser denominat com a rei de la Wasconum Gens, Wasconum Nationem (tribu vascona, poble vascó) o a les cròniques àrabs dels omeies com a Senyor dels Vascons (l'historiador omeia Ibn Haiyan el defineix com a: "Sanç, fill de Garcia, Senyor dels Vascons"), ja que si bé el regne estava habitat per parlants dels romanços asturlleonès, castellà, aragonès i gascó, el nucli humà sobre el qual se sustentava el Regne de Pamplona era majoritàriament d'origen basc. També va ser denominat per l'abat Oliba de Ripoll com a Rex Ibericus (Rei Ibèric. Atés que en aquella època, erròniament, es considerava als bascos descendents directes dels ibers).

Va ser un monarca que es va obrir a Europa i a la modernitat, després de segles d'aïllament peninsular, i va permetre la irrupció a la península de l'ordre renovadora de Cluny. En les seves expansions i relacions polítiques sempre va tendir més cap a Europa i en política domèstica, cap a les zones bascoparlants com Gascunya, l'actual Euskadi, Castella, Aragó i extrem nord-oest de Catalunya.

Sanç el Major va ser el gran impulsor de la capital del regne, Nájera. Li va atorgar un fur que va servir de model posteriorment per al sistema foral de les regions basques i també dels de Castella i Aragó. Uns furs basats en les tradicions i lleis vascones, que s'allunyaven de la legislació visigoda d'origen germànic. També va fomentar i va unificar El Camí de Sant Jaume fent-lo passar per Nájera.

Es va casar amb Munia, la filla del comte de Castella en 1010, la qual cosa va facilitar un acord favorable sobre les fronteres castellanonavarreses (1016).

Pel que fa a la frontera cristiana pirinenca, va necessitar la recuperació dels comtats d'Aragó i Sobrarb, practicament perduts a causa de les incursions d'Almansor (999) i Abd al-Malik (1006), així com el restabliment de la legitimitat dinàstica al Comtat de Ribagorça.

Entre els anys 1016 -1018 va reconquistar Aragó i Sobrarb i va ampliar els seus dominis amb la conquesta de la ribera islamitzada del Cinca amb capitalitat a Boltaña, amb part de la vall d'Ayerbe i amb la vall de Nocito. Encara que possiblement va alliberar les valls d'Ésera i d'Isábena, afectats també en 1006 per Abd al-Malik.

El Comtat de Ribagorça no es va incorporar de dret al regne pamplonès fins a 1025, quan la comtessa Tota, en greu crisi dinàstica i política, agreujada per les apetències territorials del comte Raimon III de Pallars, va renunciar als seus drets a favor de la seva neboda la reina Munia, dona de Sanç III.

D'aquesta manera, el rei de Pamplona-Nájera, va annexar al seu regne els comtats de Sobrarb i Ribagorça, al·legant drets dinàstics per intervenir en els seus conflictes interns contra les pretensions del comte de Barcelona. Va sotmetre també a aquest últim a vassallatge, a canvi de l'ajut prestat en el conflicte contra la seva pròpia mare (cap a 1023).

Va iniciar la revitalització de l'assolat comtat aragonès amb la restauració del monacat, tradicional institució religiosa i de poder econòmic. En l'aspecte politicomilitar, va institucionalitzar el «seniorado» -tinença delegada de castells- a Aragó i Sobrarb, i va fortificar la frontera meridional des d'Uncastillo a l'extrem occidental fins a Perarrua a l'oriental, enfront de les places musulmanes d'Ejea, Ayerbe, Bolea, Osca, Alquézar, Nabal, Barbastre, Graus i Benavarri.

En el 1023 el suport al comte de Gascunya, en la seva lluita contra el Comtat de Tolosa, li va proporcionar al rei de Pamplona-Nájera la potestat d'organitzar les terres frontereres a l'altra banda del Pirineu, així com el vassallatge de Gascunya. D'aquesta manera organitza les terres de Labort, Arberoa (Arbéroue), Garazi (Cize), Ortzaize (Ossès) i Baigorri al Vescomtat de Labort, amb centre a la ciutat de Baiona. Atorga aquest vescomtat al seu cosí Otsoa Antso (Llop Sanç). Labort, en aquella època, va comprendre l'actual regió de Lapurdi, i la meitat sudoccidental de la Baixa Navarra (exceptuant els senyorius d'Amikuze-Oztibarre [Mixe-Ostabarret] i Agaramont [Gramont] ). Aquests actes que s'inscriuen dins del sistema feudal, portaran conseqüències molt pesades per a la unitat política dels bascos.

Al document de 1026 a què Sanç el Major concedeix al monestir de Sant Joan de la Penya l'estiva de Lecherin (Pirineus oscenses, Aragó) s'indica el següent:

«regnante me rege Sancio in Aragona et in Paliares, in Pampilona, in Alaba et in Castella»

«Regnant, jo, rei Sanç, a Aragó i a Pallars (zona occidental de la província de Lleida [Catalunya], al sud de la Vall d'Aran, on, en aquesta època, encara, es parlava basc), a Pamplona, a Àlaba i a Castella (tot i que encara no l'havia ocupat militarment, exercia ja la seva influència sobre territori castellà)»

En 1032 Sanç Guillem, comte de Gascunya, mor sense descendència, amb la qual cosa el govern de Gascunya passa a mans del seu nebot, Sanç el Major.

El parentiu del rei de Pamplona-Nájera amb la família comtal castellana, li va permetre igualment intervenir a aquell territori, recolzant l'autoritat del seu cunyat (el comte infant Garcia) enfront dels nobles i a la intromissió del rei de Lleó. Sanç va casar sa germana Urraka amb el rei lleonès per pacificar les relacions amb ell i poder així exercir lliurement la seva influència sobre Castella. En morir assassinat el comte Garcia durant un viatge a Lleó (1029), Sanç va ocupar Castella al·legant els drets successoris de la seva dona, a pesar que existien hereus masculins amb més drets per regir aquell comtat. Això va fer esclatar la guerra amb el rei de Lleó, que també ambicionava l'annexió de Castella. La sort de la guerra entre els dos reis va afavorir al de Pamplona-Nájera, que va ocupar Lleó, Zamora i Astorga (1034).

En annexar el Regne de Lleó a la corona pamplonesa (any 1034) va prendre el títol d'Imperator (Emperador). A aquest moment corresponen les primeres monedes encunyades a un regne cristià de la península ibèrica (19).

(19) L'Arrano Beltza i la primera seca cristiana de Nájera: a la imatge es mostra la primara moneda cristiana de la península, porta l'efígie reial i el títol Imperator a l'anvers.

Al revers, per primera vegada a l'història, apareix a les monedes un topònim tal com es diu en basc, atés que fins llavors es van utilitzar les formes llatines o celtes d'aquests topònims. Apareix el topònim Naiara (forma basca per designar a Nájera, localitat riojana; en castellà antic s'escrivia Nagera provinent de l'àrab Naxera), atés que, com a capital del regne, va ser el lloc a què es va realitzar l'encunyació. També apareixen al revers l'arbre de Sobrarb i Nájera, així com la creu cristiana sobre ambdós arbres, simbolitzant la cristiandat que imperava a tot el regne (encara que la religió cristiana era l'oficial, la major part de la població de parla basca continuava professant culte a l'antiga religió basca).

L'arbre, molt important a les tradicions basques, servia en aquest cas com a marcatge geogràfic i al·ludia a l'extensió del Regne de Pamplona-Nájera des de Sobrarb (el límit del qual es trobava a la Vall d'Aran, extrem nord-oest de Catalunya) fins a Naiara (La Rioja). És interessant - i revela les relacions exteriors que es nuen amb Sanç el Major - l'influx exercit per aquestes monedes al tipus de les quals van ser encunyades pel monarca danès Knut el Gran, la qual cosa dóna compte de la transcendència que va tenir aquest rei a la política europea de l'època, com a barrera enfront de l'Islam.

Sobre la moneda es pot observar el símbol, que segons el pare José de Moret Mendi (segle XVII), jesuïta i historiador pamplonès, al seu "Annales del Reyno de Navarra", va ser el símbol personal dels reis de Navarra fins a Sanç VII "el Fort" (1194-1234), és l'Arrano Beltza (arráno béltsa; "l'àguila negra"). Hi ha molta controvèrsia sobre la durada en la utilització d'aquest símbol, atés que actualment només hi ha constància de la utilització d'aquest a referències escrites o a escut reial durant el regnat de Sanç VII. La principal diferència respecte a altres símbols semblants es troba a la seva postura, de caràcter no agressiu, perquè no mira al front, sinó que el seu cap està girat cap a un lateral, que no sempre és el mateix. És una au oberta, mostra tot el que té. Estén les seves ales i també estan obertes les seves urpes en senyal de no agressió.

Sanç el Major va ser un referent per als regnes cristians, i en concret, per a la posterior monarquia castellana, que va definir aquest rei com a Rex Hispanicus (rei hispànic), una monarquia que va voler recollir el testimoni d'aquest rei i reeditar la unitat dels regnes cristians peninsulars sota el seu ceptre, com així ocorrerà, segles després, amb el naixement del Regne d'Espanya en el segle XVI, màxima expressió de l'expansionisme castellà.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!