Sanç el Major va morir en 1035 i va ser enterrat, segons alguns, al monestir de San Salvador de la localitat burgalesa d'Oña (Espanya), si bé la ciutat de Lleó (Espanya) també al·lega albergar els seus restes, per la qual cosa no se sap de ciència certa la localització exacta del seu enterrament.

Al seu testament, va llegar el Regne de Pamplona-Nájera al seu primogènit, Garcia; el Comtat de Castella a Ferran; el d'Aragó a Ramir; i els de Ribagorça-Sobrarb a Gonçal. Sent Garcia rei de Pamplona-Nájera i també dels seus germans i els seus comtats. Els fills no primogènits eren, per tant, vassalls del seu germà major i a pesar que tots van utilitzar el títol de Rex ("rei"), això no ha de considerar-se com un repartiment del poder, sinó com una mera denominació aplicada als fills del rei de Pamplona molt habitual des dels inicis del regne. El mateix Ramir d'Aragó mai es va denominar com a rei als seus documents, sinó que ho va fer com a fill del rei Sanç ("prolis sancionis regis").

Aquest testament annexava al Regne de Pamplona-Nájera els territoris del Comtat de Castella que es trobaven entre el riu Miera i Biscaia, Castella Vetula (Castella Vella, el bressol de Castella), Bureba i Àlaba, fins a les vores de l'Arlanzón. L'estudi de documents de l'època provinents d'aquesta zona, ens indiquen que eren territoris poblats per bascos, parlant-se basc en el segle XI, al sud-oest, fins al riu Arlanzón, a les portes de Burgos capital. En compensació per aquesta annexió, Sanç el Major, atorgava a sa fill, Ferran, els territoris entre el Cea i el Pisuerga, pertanyents anteriorment a Lleó.

Una actuació, que denota, segons alguns historiadors, la intenció de Sanç el Major de Navarra de preservar la unió de la població basca al voltant del Regne de Pamplona-Nájera. Atés que si bé Aragó, així com Sobrarb i Ribagorça, els considerava territoris segurs; Castella va ser anteriorment territori vassall de Lleó i, en no estar refermada totalment la submissió de Lleó al Regne de Pamplona-Nájera, en qualsevol moment podria canviar l'status quo a la zona i perdre, d'aquesta manera, els territoris occidentals poblats per bascos. El rei Sanç no anava desencaminat, perquè després de la seva defunció, Vermudo III, no va tardar temps a recuperar el Regne de Lleó i reclamar els territoris entre el Cea i el Pisuerga a Ferran.

 

 

Els fills no primogènits anant en contra de la voluntat de son pare, i de l'estricta llei vascona de successió, no van acceptar ser governats pel seu germà major; així com que part del seu territori (en el cas del comte Ferran de Castella) fos annexat directament al Regne de Pamplona-Nájera, la qual cosa els va portar a governar al marge de la corona pamplonesa. Acabant, així, per arruïnar la voluntat de son pare de mantenir tots els seus territoris units sota un mateix rei i debilitant al Regne de Pamplona-Nájera, que acabarà perdent el control de Gascunya i, amb ella, el domini dels territoris bascos continentals.

D'aquesta manera els comtats de Castella i Aragó acabarien convertint-se en regnes, uns regnes que tindrien vital importància en el desenvolupament polític peninsular en els segles venidors.

Ferran I de Castella va derrotar i va donar mort al seu cunyat Vermudo III de Lleó a la batalla de Tamarón (1037). Aquesta victòria sobre el rei lleonès va permetre al monarca castellà fer valdre els drets de la seva dona sobre Lleó. Ferran es va proclamar rei de Lleó i Galícia i va ser ungit com a tal a l'església de Santa Maria de Lleó al juny de 1038. Des de llavors va prendre el títol d'Imperator ("Emperador"), tal com va fer son pare en prendre el control de Lleó.

Amb la mort de Garcia, rei de Pamplona-Nájera, a les mans de son germà Ferran I de Castella a la batalla d'Atapuerca (província de Burgos, any 1054), va quedar plasmada definitivament la divisió de la població basca peninsular (integrada dins del Regne de Pamplona-Nájera) en tres regnes, quelcom que serà fatídic per al futur de la llengua basca a Castella, Aragó i Catalunya. Representant la fractura definitiva a la trajectòria dels bascos cap a la compactació territorial i l'estructuració política regida des del focus navarrès.

Aquesta fractura a la compactació territorial, i posteriors processos de conquesta i annexió dels territoris navarresos, causarà el que les entitats polítiques de la Navarra marítima (Àlaba, Guipúscoa i Biscaia) i bascocontinentals (Labort i Sola) vagin desenvolupant una articulació interna cada vegada major, així com una identitat pròpia diferenciada a la navarresa, basada en els seus propis sistemes forals.

Castella i Aragó en seguir la seva expansió cap al sud en la reconquista, van anar augmentant més i més la seva població llatina. A causa d'això, a poc a poc, el basc, que era la llengua parlada en gran part d'aquells regnes i llengua materna dels primers reis de Castella i Aragó, va anar perdent pes i desapareixent. El romanç parlat als nuclis urbans grans del nord de Castella que derivava de la parla dels bascos romanitzats, se va anar estenent als pobles circumdants a què el basc era la llengua quotidiana. L'aragonès que va néixer a la zona de Saragossa se va anar expandint cap al nord parlant de llengua basca. D'aquesta manera el castellà i l'aragonès, durant segles de bilingüisme, van anar prenent gradualment terreny al basc a les terres primigènies de Castella i Aragó.

S'ha de recordar que els castellans van sorgir de la romanització de la tribu basca més occidental, els autrigons; i que els aragonesos, d'altra banda, van sorgir de la romanització dels ibers i dels vascons que habitaven la zona de la ciutat de Saragossa. La tribu dels vascons en l'època imperial romana comprenia La Rioja, Navarra i el nord-oest d'Aragó. D'aquí la similitud dels dos romanços, i, al mateix temps, les seves respectives diferències fonètiques, atés que els bascos de Castella parlaven basc occidental, també conegut com a biscaí; mentre que els bascos d'Aragó parlaven basc oriental.

Llengua i cultura llatines eren sinònims de cristiandat, atés que la major part de la població basca era pagana. A mesura que avançaven les llengües i cultures llatines, avançava el cristianisme. Fins que a partir del segle XIV el basc, llengua autòctona d'aquelles terres, va ser considerada com una llengua bàrbara, pagana, inferior que havia de desaparèixer. Donant lloc als primers decrets de prohibició del basc. Un d'ells el podem trobar als ordenances municipals de la ciutat d'Osca de 1349 ("Ordenanzas de Huesca de 1349" a Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, t. III, 1013, pàg. 433), a què s'assenyala el següent:

«Item nyl corredor nonsia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algaravia, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol»

Prohibint-se d'aquesta manera l'ús de l'àrab (algaravia), de l'hebreu (abraych) i del basc (basquenç) al mercat d'Osca als corredors que s'encarregaven de donar caràcter legal a través de documents a la compravenda de mercaderies fetes en aquests idiomes sota multa de 30 sols (moneda d'or aragonesa); i obligant-los, per tant, a realitzar la compravenda només en romanç aragonès.

Malhauradament no s'ha conservat cap documentació en basc de les compravendes realitzades en aquesta llengua, quelcom que hauria estat molt útil per conèixer el basc parlat pels bascos que habitaven Aragó en aquelles èpoques, un basc que es creu que estava emparentat amb l'extint dialecte roncalès de Navarra.

És molt significatiu que en l'Edat Mitjana a partir del segle XIV es comencés a prohibir el jueu, l'àrab i l'èuscar, ja que representaven la religió hebrea, la islàmica i l'antiga religió basca, que era la que processaven majoritàriament els bascos.

Cal dir, també, que a les jueries, tant a Tudela com a Osca, se celebraven actes culturals a què s'utilitzava l'hebreu. Els comerciants hebreus entre ells, per no ser entesos, tenien el costum d'intercanviar paraules en aquest idioma que feia incomprensible la seva entesa per persones que no fossin de la dita ètnia. Els bascoparlants de la ciutat d'Osca eren aragonesos dels pobles circumdants que anaven a nuclis urbans a comerciar amb les seves viandes o gent bascòfona establida a les ciutats a què el romanç aragonès era majoritari. Mentre que la comunitat àrab descendia dels àrabs assentats a Osca durant la pertinença d'aquesta ciutat a l'Islam.

En els anys successius veiem que aquesta prohibició de l'àrab, de l'hebreu i del basc es repeteix de forma rutinària a les ordenances municipals de la ciutat d'Osca.

Si bé les prohibicions de l'àrab i de l'hebreu desapareixen amb el pas dels anys, a causa de la progressiva assimilació cultural d'aquests i diversos processos d'expulsió; la prohibició del basc, al contrari, es manté. A una ordenança d'Osca datada en 1567 existent a l'Arxiu Històric d'Osca es torna a prohibir la utilització del basc als corredors i segons els responsables de l'Arxiu existia un altre document del segle XVII que tornava a prohibir la utilització de la llengua basca. Posteriorment cessen aquestes prohibicions, atés que ja no hi havia res que prohibir. La llengua autòctona del nord d'Aragó, el basc, la que va donar nom a aquesta terra (Aragó és un topònim basc que significa "el lloc de la vall", sent utilitzada la forma basca medieval Aragona als manuscrits de Sanç el Major), s'havia perdut ja per sempre, i amb ella, el passat basc de les terres aragoneses.

Mentre jueus i àrabs van ser expulsats en diferents èpoques, sent considerats com a comunitats exògenes a Aragó; els bascos, al contrari, mai van ser expulsats, sent considerats com a població autòctona aragonesa però que havia de ser assimilada en llengua i religió, en ser considerada la seva religió i la seva cultura inferiors a la cristiana i a la cultura aragonesa d'origen llatí.

Segons diversos estudis històrics i lingüístics, el basc, es va mantenir a pobles de les províncies d'Osca i de Saragossa fins al segle XVIII. Mostra d'aquest passat basc d'aquestes terres, a més de la toponímia basca que al Vell Aragó (bressol del Comtat d'Aragó) representa més del 70% dels topònims, els abundants cognoms aragonesos d'origen basc. Considerats en el passat com a cognoms portats per emigrants navarresos, la genealogia, actualment, els considera com a cognoms de famílies aragoneses que antigament eren de parla basca.

Tornant a la història del Regne de Pamplona-Nájera, posteriorment a la mort de Garcia Sanxes III el de Nájera a la batalla d'Atapuerca a les mans de son germà, ocasionant la ruptura definitiva a la compactació política basca, son fill, Sanç IV Garcés, és assassinat també a Peñalén pels seus germans Raimon i Ermesinda l'any 1076, fent desaparèixer durant cinquanta-huit anys el Regne de Pamplona-Nájera. Aquest regne, durant aquest temps, romandrà unit a la corona d'Aragó.

Sanç Ramires d'Aragó es fa amb el control de Navarra i rendeix vassallatge a Alfons VI de Castella, qui al mateix temps s'annexa La Rioja, Bureba (actualment a la província de Burgos), Guipúscoa, Àlaba, el duranguesat (actualment a la província de Biscaia) i Biscaia.

Pocs anys després, el fracàs del projecte castellanoaragonès, representat al matrimoni de la castellana Urraka i l'aragonès Alfons I el Batallador, propicia la restauració del Regne de Pamplona-Nájera. Al pacte de Támara de 1127 Castella fa renúncia de les terres adquirides a les fronteres navarreses, restablint-se els límits del regne de García Sanxes III el de Nájera, de nou independent des de 1134, amb García Ramires, proclamat rei pels nobles del regne i entre els que va tenir una activa participació el comte Ladron de Gebara (guebára); senyor d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!