La inserció de la realitat basca dins del Regne de Castella es pot dir que es va realitzar d'una manera intel·ligent. A mesura que Castella va anar conquerint i annexant-se territoris del Regne de Navarra a partir del segle XII va anar conservant i desenvolupant els furs (sistema de govern) de cadascun dels territoris bascos a través dels quals se'n van anar autogovernant. Diguem que les regions basques eren així com estats dins d'un altre estat. Tenien les seves pròpies duanes, les seves pròpies milícies (l'exèrcit espanyol no entrava a territori basc), les seves pròpies lleis, el seu propi sistema fiscal i el Regne d'Espanya no recaptava els tributs, sinó les diputacions forals. En funció d'allò que s'havia recaptat es donava un cànon al Regne d'Espanya.

Des del segle XVI comença un procés lent però imparable de centralització i castellanització de les lleis a Espanya per part de la monarquia espanyola, que portarà a les diverses administracions basques a tenir problemes amb l'administració central. Totes aquestes tensions se n'aniran agreujant cada vegada més i esclataran en el segle XIX, quan els liberals van considerar que els règims forals de les regions basques eren arcaics i que estaven en contra de la modernitat. Segons ells era contraproduent per a Espanya que existissin espècie de "estats" dins d'un altre estat, duanes dins d'un mateix país que entorpien el trànsit de les mercaderies i de les persones, i que ocasionaven que dins del Regne d'Espanya hagués legislacions diferents.

En la lluita dinàstica al tron d'Espanya, Isabel (filla legítima de Ferran VII mort en 1833) es va aliar amb els liberals donant lloc al bàndol dels isabelins, mentre que Carles (germà del rei Ferran VII) es va aliar amb les tesis absolutistes i foralistes que estaven en contra de la desaparició dels règims forals, la qual cosa va donar lloc al carlisme i al bàndol carlí.

En aquell temps cap basc peninsular es qüestionava la seva espanyolitat si el sistema foral era respectat, és a dir, que s'anteposaven els furs a l'espanyolitat.

Les unitats polítiques dels bascos, a través del Ducat de Bascònia (segles VI-VIII d.C.) i del Regne de Pamplona-Nájera (segle XI d.C.), havien quedat ja molt allunyades en el temps i no presents a la memòria històrica dels bascos. L'únic rastre d'aquesta antiga unitat es troba en la permanència fins a l'actualitat dels termes Euskal Herria (equivalent al llatí Bascònia) i euskaldun (equivalent al llatí vascó) en la parla dels bascos, uns termes que es van estendre en l'època franco-visigótica durant del Ducat de Bascònia.

Com podem comprovar, a partir dels primers textos escrits en llengua basca del segle XVI, a ambdues bandes del Pirineu, s'utilitza la paraula Euskal Herria per fer referència al País Basc i fins i tot l'escriptor i sacerdot Axular, nascut a Urdax (localitat de la Navarra espanyola), descriu les set regions que la integren (Àlaba, Guipúscoa, Navarra, Biscaia, Labort, la Baixa Navarra i Sola). Tanmateix, a aquests textos, com a altres de l'època, no s'aguaita cap anhel per estar units, la qual cosa denota que els bascos d'una banda i de l'altra es trobaven, en general, a gust al seu estatus polític, dividits entre dos països i, al mateix temps, dividits en diverses entitats polítiques forals. Situació que canviarà en el segle XVIII, després de l'arribada de la ideologia liberal.

L'espanyolitat era representada en els bascos peninsulars per la seva lleialtat i servei al rei d'Espanya després que hagués acatat respecte a les lleis basques. Davant les contínues polítiques per intentar centralitzar i disminuir l'autogovern de cadascun dels territoris bascos peninsulars establit als seus furs, que es veuen agreujades després del sorgiment del liberalisme a Europa, és quan sorgeixen els intents independentistes, com el de Guipúscoa en 1795. Quan la Convenció Francesa envaeix Espanya i, veient que la monarquia espanyola prompte o tard acabaria abolint el sistema foral, intenten que Guipúscoa s'independitzi i formi part de França, si el seu sistema foral és respectat. De totes les maneres aquest independentisme és regional. Cada regió basca mirava pels seus règims forals, per la seva situació política, econòmica i social, sense tenir en compte la resta de regions basques, atés que no va existir la consciència política de ser basc fins que va sorgir el nacionalisme basc. De fet aquest nacionalisme va sorgir com a evolució de l'independentisme biscaí.

Va haver-hi dues guerres carlines a què van vèncer els liberals, la qual cosa finalment va ocasionar la desaparició dels règims forals.

Fruit de la humiliació que va suposar per a certs sectors foralistes la pèrduda d'unes institucions seculars, a través de les quals s'havia aconseguit integrar la realitat basca a Castella i posteriorment a Espanya. Va començar a sorgir entre aquests sectors, en gran manera de Biscaia, l'independentisme biscaí amb Sabino Arana al cap. Sabino Arana era al començament un independentista biscaí (26) ja que, segons ell, en abolir-se els furs, després de perdre les guerres carlines, la corona espanyola havia trencat el pacte d'integració dels biscaïns a Castella i posteriorment a Espanya, per la qual cosa els biscaïns deixaven de ser espanyols. Per això als militants del Partit Nacionalista Basc se'ls continua dient encara bizkaitarras (biscaïns). Encara que ràpidament aquesta ideologia independentista biscaïna es va mesclar amb les corrents romàntiques de finals del segle XIX: una llengua, un poble, una nació. Donant lloc al nacionalisme basc i posterior fundació per part de Sabino Arana del Partit Nacionalista Basc en 1895. Anomenant a la nació a què viuen els bascos Euzkadi (27).

Sabino Arana considerava que era necessari deixar de banda l'independentisme biscaí i impulsar la unitat d'acció entre tots els bascos, perquè a través d'aquesta unitat, s'aconseguiria més ràpidament que les llibertats forals de cadascun dels territoris bascos es restauressin, davant segons ell, tant d'atropellament d'espanyols i francesos contra les llibertats basques, que no deixaven un altre camí als bascos que la independència, amb la qual cosa va donar lloc al lema "Zazpiak Bat" (saspíak bat; "Les set regions basques unides").

L'11 de setembre de 1898, tres anys després de la fundació del PNV, Sabino Arana obté, per primera vegada, l'acta de diputat provincial pel seu partit amb 4.545 vots biscaïns.

(26) La ikurriña o bandera basca, al començament, va ser dissenyada per Sabino Arana i el seu germà com a bandera independentista de Biscaia. El fons roig de la bandera correspon amb el color roig de la bandera biscaïna (la sang biscaïna vessada a la batalla de Padura). La creu blanca simbolitza la cristiandat dels biscaïns i l'aspa verd (la creu de Sant Andreu) simbolitza la independència de Biscaia, atés que, segons relats medievals, en un dia de Sant Andreu de l'any 870, Biscaia, a la batalla de Padura, es va independitzar del Regne de Lleó; sent aquest aspa de color verd a causa del color de les fulles del "Arbre de Gernika", símbol de les llibertats biscaïnes i que el poeta i músic guipuscoà Iparragirre, en plena època romàntica, convertiria en símbol de les llibertats basques amb la seva cançó "Gernikako Arbola". En evolucionar l'independentisme biscaí al basc del PNV es va prendre la ikurriña com a bandera independentista de l'Euzkadi de les set regions forals d'Euskal Herria somiada per Sabino Arana [ Zazpiak Bat (saspíak bat), les set en u, unides ].

(27) Euzkadi (euskádi): Sabino Arana, polític influenciat pels corrents romàntics, nacionalistes i racistes de finals del segle XIX a Europa, i precursor del nacionalisme basc, va considerar que la forma tradicional Euskal Herria ("terra de l'èuscar" o "país de l'èuscar"), utilitzada pels bascos per designar a la seva terra com a mínim des del segle VI d.C. (segle en què es va culminar el desenvolupament de l'èuscar comú) no era apropiada per designar a la pàtria dels bascos, ja que estava arrelada en una noció de pertinença basada en el idioma comú, en compte d'en el naixement a una terra determinada, que era el comú en les nacions europees més importants de cultura indoeuropea. Qualsevol podia ser basc si aprenia la llengua basca, és a dir, que els bascos disposaven, per tradició cultural, de la noció de pertinença menys excloent existent en aquella època a Europa, quelcom incompatible amb la visió de Sabino Arana del que considerava havia de ser una nació europea moderna, basada en el naixement a una terra determinada i en la puresa de raça dels seus habitants. A més, aquest terme era utilitzat pels carlins d'Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia (ideologia majoritària en aquests territoris quan va sorgir el nacionalisme basc), que eren ferms defensors de l'espanyolitat dels bascos, per la qual cosa, segons Sabino Arana, el terme Euskal Herria utilitzat pels carlins estava "embrutat d'espanyolisme". Amb el que, finalment, acabaria inventant el neologisme Euzkadi que significa: "terra dels bascos".

El fet d'escriure'l amb z ve que Sabino Arana considerava que l'arrel eusk- (basc) s'havia d'escriure amb z (euzk-) perquè era una contracció de la paraula e(g)uzk(iko) [egúskikó; del sol] i basava aquesta etimologia en què els antics bascos adoraven la deessa Mari, també coneguda com Maia o Ama-Lur (mare terra), el símbol còsmic de la qual era el sol i la seva representació gràfica el disc solar anomenat lauburu (laubúru, tetracèfal).

Com eguzki (egúski; sol) es pronuncia amb z, doncs Euzkadi, segons ell, també devia escriure's amb z. Però com, actualment, en tots els dialectes l'arrel eusk-, que dóna lloc a termes com a euskera, Euskal Herria o euskaldun, es pronuncia amb essa la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, Euskaltzaindia (euskáltsaindi-á), considera que la forma correcta d'escriure tots els derivats d'eusk- és amb essa i no amb zeta. Encara que alguns penebistes per seguir la tradició del seu fundador, de vegades, el segueixen escrivint amb zeta. Per conèixer com era l'antiga religió basca visitar la pàgina següent.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!