A les eleccions autonòmiques del 28 d'octubre de 1990, el PNV va aconseguir una majoria relativa i, després d'un complicat procés de negociacions, el 22 de gener de 1991 va signar junt amb Garaikoetxea (EA) i Juan María Bandrés (EE), la constitució d'un govern de coalició, el tripartit nacionalista, que va tenir una difícil i curta existència. La decisió d'EA de promoure a distints ajuntaments bascos declaracions a favor de l'autodeterminació i la independència va originar una sèrie de tensions dins del govern que van culminar el 16 de setembre amb la seva expulsió de l'executiu.

En 1992 de l'àmbit nacionalista basc neix el moviment social pel diàleg i l'acord denominat Elkarri, l'objectiu del qual és intentar trobar una solució pacífica i dialogada al conflicte basc.

En 1993, a partir del segrest de l'empresari Julio Iglesias Zamora, els integrants de "Gesto por la paz de Euskal Herria" van popularitzar el llaç blau com a mostra de rebuig d'ETA. Gent que portava aquest llaç en algunes ocasions va ser insultada i fins i tot agredida per simpatitzants de HB, que portaven un altre llaç, en aquest cas de color verd.

Novament a les eleccions autonòmiques celebrades el 23 d'octubre de 1994, a les que el PNV va resultar guanyador amb quasi el 30 per cent dels vots i 22 escons, Ardantza, va tornar a ser reelegit lehendakari.

Amb el pas dels anys es va confirmar que el pacte d'Ajuria Enea havia suposat un fracàs quant a aconseguir l'objectiu d'acabar amb ETA. Ni es va aconseguir la pau, ni es va aconseguir que HB perdés el seu suport social, ni el PNV va aconseguir que es desenvolupés totalment l'estatut.

La formació del cinquè Govern Basc va resultar molt laboriosa, ja que el PNV no havia obtingut la majoria absoluta. Després de dos mesos de negociacions, el 26 de desembre de 1994, el PNV, el PSE-EE i EA van formar un altre govern tripartit encapçalat per Ardantza.

El 3 de març de 1996, el PSOE, després dels escàndols de corrupció haguts durant el seu mandat perd les eleccions al govern d'Espanya, guanya el PP per majoria simple, la qual cosa li obligarà a arribar a acords amb els nacionalistes catalans (CiU), bascos (PNV) i canaris (CC).

Amb el segrest i posterior assassinat per part d'ETA d'un regidor del PP de la localitat biscaïna d'Ermua, Miguel Ángel Blanco, la política basca arribarà a un punt d'inflexió. El regidor va ser segrestat per ETA sota l'amenaça que si el Govern Espanyol (governat pel PP) no acabava amb la dispersió de presos d'ETA per diferents presons d'Espanya i no els reagrupava a presons del País Basc, seria assassinat. Sabent que el PP no podria complir aquesta demanda, el 12 de juliol de 1997, després de complir-se el termini donat per ETA, Miguel Angel Blanco va ser assassinat.

Aquest assassinat va causar tal consternació i ràbia que va impulsar a milions de persones de qualsevol ideologia, fossin del PP o PSOE, nacionalista bascos o federalistes de IU a sortir al carrer i manifestar-se per la pau. Donant-se casos d'apallissaments i intents de linxament de simpatitzants d'HB. Va crear tant de malestar aquest assassinat, fins i tot en simpatitzants d'HB, que va començar ràpidament el declivi tant d'ETA com d'HB.

El 29 de novembre de 1997 el suprem condemna a 7 anys de presó als membres de la mesa nacional d'HB, 20 mesos després seran alliberats.

El tripartit va quedar trencat el 30 de juny de 1998 davant la decisió del PNV i EA de votar al Parlament en contra d'una proposta del PSE-EE, perquè els parlamentaris bascos haguessin d'acatar la Constitució i l'Estatut d'Autonomia per accedir al seu càrrec. El PSE-EE sabia que el votar a favor d'això anava en contra de l'ideari nacionalista basc que no pot recolzar la constitució espanyola, mentre aquesta no posseeixi el dret d'autodeterminació dels pobles que integren Espanya. La causa d'aquesta sortida del PSE-EE del govern de coalició cal cercar-la en la lluita del PSOE per no quedar desplaçat pel PP a l'escena política espanyola. El PP acusava al PSOE de no defensar amb fermesa la unitat d'Espanya. A poc a poc, el PP s'estava convertint per a l'opinió pública espanyola en únic referent de la lluita contraterrorista i únic defensor de les víctimes d'ETA. La permanència del PSE-EE al Govern Basc es feia insostenible i forçat per l'executiva central del PSOE, a fi de no perdre més vots dels ja perduts a nivell estatal, va prendre la mesura de sortir del tripartit. Aquesta resolució no va ser ben rebuda per consellers socialistes del Govern Basc com Rosa Díez que indicava que era "dolent per a Euskadi".

Aquesta sortida del PSE-EE del tripartit basc, obligat per l'executiva central del PSOE immersa en la recuperació del lideratge polític a nivell estatal, va forçar al PNV a dialogar amb HB per la necessitat de cercar una força per donar estabilitat a les institucions basques i, d'aquesta manera, donar un gir a la política basca, atés que la via de l'Estatut de Gernika es trobava totalment estancada, fruit, segons ells, de l'incompliment dels diversos governs espanyols del desenvolupament total del mateix després de quasi 20 anys (segons el Govern Basc faltaven 37 competències per transferir al Govern Basc, algunes d'elles les més importants de l'estatut). Aquest diàleg del PNV amb HB era possible, atés que HB ja no era un perill per al PNV. El PNV havia recuperat milers de vots perduts a l'escissió de la que va sorgir EA i HB es trobava debilitada, ja no tenia a la societat basca la mateixa preponderància que va tenir en els anys 80.

El 15 de juliol de 1998, per ordre del jutge Garzón, es tanca el diari "Egin" (éguin; fer, crear, produir) i la ràdio "Egin Irratia" (éguin irráti-á; Ràdio Egin, mitjans de comunicació de l'òrbita ideològica d'HB) sota l'acusació de col·laboració amb banda armada. Sorgirà ràpidament un nou diari que el substituirà, el diari "Euskal Herriko Egunkaria Gara" (éuskal erríkó egúnkari-á gará; Som el diari del País Basc) més conegut com "Gara" (gára; Som).

El Tribunal Suprem, després d'un llarg procés, condemna el 29 de juliol de 1998 a deu anys de presó a José Barrionuevo (ministre de l'interior en l'etapa socialista), Rafael Vera (secretari d'estat per a la seguretat) i Sancristóbal (governador civil de Biscaia) pel segrest de Segon Marey per part dels GAL. Els nou restants acusats van rebre igualment penes de presó. Al setembre, tots van ingressar a la presó. Tres mesos després, Vera i Barrionuevo van ser excarcerats gràcies a un indult parcial del Govern. Un indult que va crear gran polèmica en la societat basca perquè es va parlar de tractament desigual en la democràcia espanyola a l'hora d'investigar i jutjar actes terroristes fossin d'ETA o de la guerra bruta (la majoria dels crims reivindicats pel Batallón Vasco-Español o els GAL han quedat impunes) i del compliment de penes segons fossin per als inculpats per guerra bruta o per als reus etarres.

A principis de setembre de 1998 es presenta la nova imatge d'HB, es va dir Euskal Herritarrok (éuskal errítarrók; "nosaltres, els bascos", EH) amb un discurs en aparença més polític i menys dependent d'ETA, intentant rentar la imatge d'una HB en declivi i deteriorada des de l'assassinat de Miguel Angel Blanco. Un canvi de rumb que va il·lusionar als desencantats d'HB que van tornar a confiar una altra vegada en aquesta opció política, un partit que semblava que finalment faria política i deixar de ser dependent d'ETA.

El diàleg del PNV amb HB va donar lloc el 12 de setembre a l'acord de Lizarra-Garazi (29) en el que també van participar EA, Izquierda Unida i diverses organitzacions socials i sindicals. L'objectiu d'aquest acord era propiciar un diàleg entre totes les forces polítiques en absència de violència, per a la consecució de la pau i la resolució del conflicte basc.

(29) Lizarra (lisárra); nom basc de la localitat navarresa d'Estella on es va començar a elaborar en 1931 l'estatut d'autonomia de l'Estat Basc integrat per Àlaba, Biscaia Guipúscoa i Navarra, un estatut que no va arribar a posar-se en pràctica per les desavinences entre els diferents partits sobretot el que respecta a la relació que tindria l'Estat Basc amb la Santa Seu.

Garazi (garási); contracció de Donibane Garazi (doníbané garási; Sant-Jean-Pied-de-Port), capital de la Baixa Navarra (País Basc Nord).

Gràcies a aquest acord, ETA va declarar una treva incondicional i il·limitada, quelcom que va generar moltes expectatives de fi de la violència. Aquest acord no va ser del grat del PP o del PSOE que van donar lloc a un nou moviment ideològic anomenat constitucionalisme, que des del primer moment es va mantenir totalment en contra de l'acord de Lizarra-Garazi.

El constitucionalisme es basa en l'acceptació de l'actual entramat institucional, és a dir, el manteniment d'Euskadi i Navarra com a dues entitats polítiques diferenciades dins de l'àmbit constitucional espanyol. El seu pilar ideològic més important, el considerar que la sobirania no resideix al poble basc, sinó al poble espanyol del que són part integrant els bascos. Per tant, els bascos no tenen dret a decidir sobre el seu futur, sinó que és el poble espanyol, en el seu conjunt, el que ha de decidir sobre el seu futur.

A l'abril de 1998, Ardantza ja havia anunciat que, després de catorze anys com a lehendakari, no es presentaria a les eleccions previstes per a la tardor de 1998. La nova candidatura nacionalista va recaure en el llavors vicelehendakari Juan José Ibarretxe. En els comicis autonòmics celebrats el 25 d'octubre, el PNV tampoc va aconseguir la majoria suficient per governar en solitari, per la qual cosa va haver de pactar la formació del nou govern. Després de mesos de negociacions, Ibarretxe va ser recolzat en la seva investidura pels dos partits nacionalistes - PNV (21 escons) i EA (6 diputats) -, que havien pactat prèviament un govern de coalició, i EH, que va atorgar el suport dels seus 14 diputats.

Ibarretxe va arribar a la presidència coincidint amb la treva adoptada per ETA el mes de setembre anterior i l'acceptació de l'acord de Lizarra-Garazi, subscrit pels nacionalistes (PNV, EA i EH) i Izquierda Unida, aquell mateix mes, pel que es comprometien a emprendre, amb mètodes pacífics, la construcció nacional del País Basc a les institucions democràtiques, l'anomenada opció "sobiranista". Excepte IU que, com a federalistes espanyols que són, només comparteixen amb els nacionalistes bascos el dret dels bascos a decidir lliurement el seu futur.

Després de la ruptura de la treva per part d'ETA el 3 de desembre de 1999 i la tornada a la violència, el lehendakari va deixar en suspens l'acord parlamentari amb EH fins que es desmarqués de la violència d'ETA, però no va trencar el pacte fins a un mes després, quan ETA va assassinar al socialista Fernando Buesa i a la seva escorta.

ETA va culpar a PNV i EA de la ruptura de la treva, perquè indicava que no estaven donant passos valents cap a un projecte verdaderament sobiranista. PNV i EA van culpar a ETA de voler imposar la unitat territorial basca, quan ells estan a favor de la lliure adhesió de territoris bascos. PNV i EA també van culpar al PP d'immobilisme i d'intentar boicotejar la treva d'ETA des del primer moment.

Al juny, després de l'assassinat del regidor del Partit Popular (PP) a Durango Jesús María Pedrosa, el PNV va començar a trencar els acords municipals que tenia amb EH, un procés que va durar mesos. Mentre se succeïen els atemptats (23 morts en 2000), les crítiques del PP i del PSOE a PNV i EA van créixer per no trencar formalment amb l'acord de Lizarra-Garazi, que diversos líders nacionalistes van declarar "mort" després de la represa de la violència.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!