El mes de setembre de 2000, EH va acordar que els seus diputats abandonessin la Cambra Basca, la qual cosa va deixar en minoria a l'executiu nacionalista, els suports del qual es van reduir als 27 diputats del PNV i EA, enfront dels 30 que sumaven el PP i el PSOE. El Govern Espanyol, el PP i els socialistes van exigir contínuament comicis anticipats a Ibarretxe, que va superar les mocions de censura que PSE i PP van presentar a l'octubre a la Cambra basca. Era la primera vegada en els vint anys d'història de l'executiu de Vitòria que un lehendakari era sotmès a aquest examen. Mentrestant, el Partit Popular es negava a acudir a les rondes de converses convocades pel lehendakari si el PNV no trencava prèviament l'acord de Lizarra-Garazi i els organismes creats pels nacionalistes des de llavors, entre ells l'Assemblea de Municipis Bascos (Udalbiltza; údalbíltsa).

A finals de 2000, concretament el 12 de desembre, els dos grans partits estatals (PP i PSOE) van signar un acord antiterrorista.

Finalment, davant la impossibilitat de prorrogar una situació que es deteriorava greument, Ibarretxe va anunciar al març de 2001 l'avanç de les eleccions autonòmiques al 13 de maig, a pesar que la legislatura no acabava fins a octubre de 2002.

La coalició PNV-EA va obtenir 33 escons dels 75 que té la cambra basca, PP-Unitat Alabesa (19), PSE-EE (13), EH (7) i EB [Ezker Batua - Izquierda Unida - Els Verds] (3). La victòria nacionalista va causar àmplia sorpresa no sols en les files constitucionalistes del PP i PSE-EE, que mai s'havien vist tan prop d'arribar a la presidència del Govern Basc, sinó també en els nacionalistes de PNV i EA que no s'ho esperaven després de dos anys d'innumerables crítiques als partits que van sustentar l'anterior govern amb els vots del reformat braç polític d'ETA. Aquestes eleccions van suposar també la debacle electoral d'EH (va perdre la meitat dels diputats al parlament) que va ser castigada pels seus votants, ja que no van entendre la raó per la qual ETA va trencar la treva i, amb aquesta, la dinàmica de col·laboració entre totes les forces nacionalistes per aconseguir la sobirania d'una forma pacífica i democràtica. Es crea un govern tripartit entre PNV, EA i EB el lehendakari del qual és Juan José Ibarretxe.

Al juny de 2002, en plena refundació d'EH per evitar una possible il·legalització (posteriorment va donar lloc a un nou partit anomenat Batasuna [batásuná, Unitat] ), Aralar (aralár, "nom d'una serra de Navarra"), corrent crítica nascuda a Navarra dins d'EH que es trobava en contra de la lluita armada d'ETA, abandona aquesta formació i es crea el partit polític Aralar. Posteriorment les organitzacions polítiques Zutik (sútik, "en peu") i Batzarre (batsárre, "assemblea") integrades en EH abandonaran també aquesta formació per estar en contra de la lluita armada.

El 20 de febrer de 2003 es tanca l'únic diari escrit integrament en basc el "Euskaldunon Egunkaria" (euskáldunón egúnkari-á; "El Diari de nosaltres, els bascoparlants") sota l'acusació de col·laboració amb banda armada. Sent els seus màxims responsables empresonats. Una clausura que va ser molt criticada per tots els partits polítics bascos excepte PP i PSE-EE. Aquest diari va ser substituït ràpidament pel diari "Berria" (berría; el nom juga amb dos significats, es pot traduir com La Notícia o com El Nou [diari] ).

El 17 de març de 2003 s'il·legalitza el partit Batasuna per pertinença a banda armada. El PP i PSOE volien que el grup de Batasuna al parlament basc, després anomenat Sozialista Abertzaleak (sosiálistá abértsaleák; "nacionalistes socialistes") fos dissolt, atés que representava a un partit il·legal. El tripartit es negava a dissoldre el grup perquè considerava que no era competència de la cambra prendre aquesta resolució, d'altra banda, considerava que la il·legalització de Batasuna era un acte antidemocràtic. Aquesta il·legalització va ser molt criticada pels nacionalistes bascos i per EB; PP i PSOE, al contrari, la recolzava en haver redactat i aprovat al parlament espanyol "La llei de Partits", l'única finalitat de la qual era donar mitjans a la justícia espanyola per il·legalitzar a Batasuna.

L'activitat d'ETA va disminuir ostensiblement en els últims anys, a causa de la pèrduda de suport social a la seva lluita armada, quelcom que impedia la regeneració dels comandos, després d'haver estat capturats per les diferents policies tant espanyoles com franceses. Si bé, al llarg de la seva història va causar quasi 800 morts i quasi 2000 ferits. Al novembre de 1998 neix el Colectivo de Víctimas del Terrorismo, una organització integrada per familiars d'assassinats i ferits d'atemptats d'ETA. La seva finalitat, defensar els drets i la memòria de les víctimes d'ETA.

Fins a les següents eleccions, la política basca estava immersa en la polèmica sobre el projecte de "Estatut Nou per a la Convivència a Euskadi" més conegut com a "Pla Ibarretxe". Un nou estatut propugnat pel Govern Basc que considerava que la via de l'estatut de Gernika era una via morta, fruit de l'incompliment del desenvolupament total d'aquesta llei orgànica per part dels successius governs espanyols, després de més de 20 anys de la seva aprovació en referèndum per la ciutadania basca. Segons el Govern Basc faltaven més de 30 competències a transferir, entre elles les més importants de l'autogovern, unes competències que consideraven que mai serien transferides pel Govern Espanyol. Aquest nou estatut tenia com a finalitat la lliure adhesió del País Basc a Espanya i la cosobirania. El constitucionalisme integrat per PP i PSOE, al contrari, consideraven que l'Estatut de Gernika va sorgir de l'entesa entre nacionalistes bascos i constitucionalistes (encara que Alianza Popular, actual PP, va estar en contra de l'estatut), sent, per tant, punt de trobada entre ells, única forma de garantir la convivència pacífica i democràtica entre bascos dins d'un projecte comú espanyol. El constitucionalisme considerava excloent al nou estatut, ja que indicaven que no representava a la voluntat de la meitat dels bascos que no són nacionalistes bascos.

En les eleccions celebrades al parlament espanyol al març, contra tot pronòstic, va guanyar el PSOE. Les claus d'aquesta victòria es troben en la mala gestió que va fer el Govern Espanyol del PP dels atemptats d'al-Qaeda succeïts l'11 de març a Madrid, tres dies abans de les eleccions generals. Hores després dels atemptats, ETA, es va apressar a indicar a través d'un comunicat que ells no els havien comès. A pesar d'aquest comunicat, el Govern Espanyol del PP va continuar indicant que el principal sospitós de l'autoria dels atemptats continuava sent ETA. Gran part de la societat espanyola va considerar que el PP no estava dient la veritat i estava ocultant informació per no perdre les eleccions, atés que la societat espanyola podria pensar que, aquests atemptats d'al-Qaeda, eren el resultat de l'enviament de tropes espanyoles a Iraq, fruit dels acords arribats amb EUA. Va haver-hi manifestacions en ple dia de reflexió demandant informació al Govern Espanyol.

Els resultats de les eleccions van ser els següents, PSOE va obtenir 164 escons d'un total de 350, el PP (148), Convergència i Unió (CiU, 10), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, 8), PNV (7), IU (5), Coalición Canaria (CC, 3), Bloque Nacionalista Gallego (BNG, 2), Chunta Aragonesista (CHA, 1), EA (1) i finalment Nafarroa Bai (Nafárro-á bay; Navarra Sí, Na-Bai, 1) coalició nacionalista de Navarra integrada pels partits Aralar, EA, Batzarre i PNV.

El Govern Espanyol del PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, va indicar clarament des del primer moment que mai acceptaria el "Pla Ibarretxe", per la qual cosa el Govern Basc hauria de deixar-lo en suspens i va mostrar la seva disponibilitat a desenvolupar un nou estatut des de zero entre tots els partits (exceptuant l'esquerra abertzale il·legalitzada).

PNV i EA van indicar a Zapatero que PP i PSOE van tenir tota la legislatura basca per desevolupar el nou estatut junt amb ells i no van voler formar part en la redacció del mateix. Afegint que això no era més que una maniobra del PSOE per retardar l'aprovació del nou estatut.

El 30 de desembre de 2004 el projecte de nou estatut va ser aprovat al parlament basc per majoria absoluta pels partits del tripartit (PNV-EA-EB) i també per tres dels sis parlamentaris de Sozialista Abertzaleak (l'altre parlamentari de SA es trobava pròfug de la justícia), que d'aquesta manera, demostraven que no estaven d'acord amb la integritat de l'estatut, recolzant només el seu preàmbul (el que al·ludeix als territoris que integren Euskal Herria i el dret dels bascos a decidir sobre el seu futur).

La legislació espanyola obliga que després de ser aprovat el projecte d'un nou estatut d'autonomia en el seu respectiu parlament, posteriorment sigui aprovat al parlament espanyol. L'1 de febrer de 2005 Ibarretxe va presentar el projecte de nou estatut al parlament espanyol, rebent el rebuig de la majoria d'aquest, la qual cosa va obligar a Ibarretxe, l'endemà, a convocar eleccions.

Estant Batasuna il·legalitzada, del seu entorn, va sorgir un nou partit anomenat Aukera Guztiak (aukéra gustíak; "totes les opcions") per presentar-se a les eleccions, una candidatura que va ser setmanes després il·legalitzada. Posteriorment el partit Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (éuskal errí-aldéetakó aldérdi komúnistá; Partit Comunista de les Terres Basques; EHAK-PCTV) que si bé va sorgir com a escissió de Batasuna per no estar d'acord amb la política d'esquerres de Batasuna (segons ells massa nacionalista i poc socialista), va prendre el testimoni d'Aukera Guztiak i es va presentar a les eleccions intentant agrupar al sector de l'esquerra abertzale il·legalitzada. Segons allò que va indicar el Govern Espanyol, no es van trobar indicis delictius en aquest partit i es va poder presentar a les eleccions. El Partit Popular va ser contrari a la no il·legalització d'aquest partit, indicant que EHAK i Batasuna eren el mateix.

Els resultats de les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca, duts a terme el 17 d'abril de 2005, van ser els següents: EAJ-PNV / EA 29 escons, PSE-EE / PSOE (18), PP (15), EHAK (9), EB (3) i Aralar (1). Els resultats van demostrar una vegada més la gran pluralitat ideològica i de sentiments de pertinença de la societat basca. Així com que el pla Ibarretxe quedava en suspens davant la falta d'una majoria àmplia que recolzés el projecte.

Ibarretxe afrontarà la seva tercera legislatura després de rebre els suports del seu partit, EA, EB i dos diputats de l'EHAK. El 25 de juny de 2005 jura el seu càrrec a la Casa de Juntes de Gernika, reeditant-se de nou el tripartit PNV-EA-EB.

El 24 de març de 2006, ETA declara una treva permanent la qual donarà començament al diàleg entre els diferents partits polítics bascos per assentar les bases de la pau. El PP s'autoexclou d'aquests diàlegs, indicant que "és una nova treva-trampa". Després del procés de verificació de l'alt el foc, Zapatero, el 29 de juny, anuncia el començament de negociacions amb ETA, perquè aquesta organització armada deixés les armes.

Les negociacions entre el PSOE i l'esquerra abertzale, a les que posteriorment s'unirà el PNV, donarien lloc als Acords de Loiola a través dels quals es comença a teixir el reconeixement de la identitat nacional basca i el dret dels bascos a decidir el seu futur, així com de l'establiment d'un òrgan comú entre Euskadi i Navarra. Per divergències en el procés de reunificació d'Euskadi i Navarra les negociacions s'enquistaran.

Després d'un comunicat d'ETA a l'agost indicant que el procés de pau no anava bé i de comunicats de Batasuna en el mateix sentit, el 30 de desembre del 2006 ETA realitza un atemptat a l'aparcament de la T4 de l'aeroport de Barajas, que causa grans desperfectes i danys econòmics. L'atemptat es cobra la vida de dos jóvens equatorians, Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. No va haver-hi comunicat previ de ruptura, només un avís telefònic d'ETA poc abans de l'explosió. En el comunicat d'ETA, posterior a l'atemptat, va indicar que aquest no comportava la ruptura del procés per part de l'organització armada i que no era més que un toc d'atenció a la posició política del Govern Espanyol i del PSOE que estava podrint el procés, aplicant, segons ells, les mateixes polítiques de sempre de repressió de l'esquerra abertzale. El seu objectiu, va remarcar ETA, no va ser la de causar víctimes humanes, reafirmant que van avisar de l'atemptat una hora abans, en tres avisos, sense haver estat l'aparcament evacuat correctament, després donen el seu condol als familiars i amics dels difunts en l'atemptat i al poble d'Equador en general.

El PSOE, en canvi, va donar per concloses les negociacions amb ETA asseverant que ETA havia sepultat sota les runes de Barajas l'alt el foc permanent i que no es donaven ja les condicions per seguir amb el procés de pau.

Per a les eleccions forals i municipals de 2007 l'esquerra abertzale va registrar un nou partit, Abertzale Sozialisten Batasuna (abértsalé sosiálistén batásuná; "Unitat de Socialistes Nacionalistes"), sent el seu registre vetat per considerar la justícia espanyola que era una continuació de la Batasuna il·legalitzada.

Davant la impossibilitat que l'esquerra abertzale es pogués presentar a les eleccions, després de 30 anys sense presentar una candidatura pròpia, ANV, que era un partit legal des de la transició i que normalment demanava el vot per a l'esquerra abertzale, representarà a l'esquerra abertzale en aquestes eleccions; tanmateix, part de les llistes d'ANV van ser impugnades per ser relacionades amb la Batasuna il·legalitzada.

ANV, encara tenint més de la meitat de les llistes impugnades (només van poder presentar-se 123 de 256 llistes) es converteix en la quarta força electoral tant a Euskadi com a Navarra, sent la força més votada a 31 dels 97 municipis a què va poder presentar-se, obtenint també regidors als municipis del Comtat de Treviño (enclavament territorial castellanolleonès dins de la província d'Àlaba que ha sol·licitat moltes vegades la seva integració a Àlaba, estant en contra d'aquesta integració els partits de Castella i Lleó).

Un any després la justícia espanyola declararà tant a EHAK com a ANV com partits il·legals, si bé els regidors i alcaldes electes d'ANV continuaran realitzant la seva labor.

Per a les eleccions autonòmiques basques de l'1 de març de 2009 l'esquerra abertzale tornarà a presentar un nou partit anomenat Demokrazia Hiru Milioi (demókrasi-á íru millóy; "Democràcia Tres Milions"; D3M) reclamant democràcia per als tres milions d'habitants dels set territoris bascos. La candidatura serà també il·legalitzada per continuadora de Batasuna. El mateix ocorrerà amb el partit Askatasuna (askátasuná; "Llibertat") que si bé es presentarà per primera vegada en 2001 a unes eleccions, en intentar ara representar a l'esquerra abertzale serà també il·legalitzat; amb el que l'esquerra abertzale es quedarà sense representació al parlament basc, en indicar que els seus simpatitzants votessin amb les paperetes de la candidatura il·legal D3M.

El resultat de les eleccions basques va ser el següent: PNV (30 diputats), PSE-EE-PSOE (25), PP (13), Aralar (4), Eusko Alkartasuna (1), EB (1) i UPyD (1). Al parlament basc el constitucionalisme (PSE-EE-PSOE, PP i UPyD), conegut també al País Basc com a espanyolisme, en les seves vessants progressista i conservadora, per primera vegada, es convertia en l'ideologia majoritària gràcies a la il·legalització de les candidatures de l'esquerra abertzale.

Si bé el PSE-EE va indicar en la campanya electoral que, després de les eleccions, no arribaria a cap acord de govern amb el PP, per evitar així un transvasament de vots de l'esquerra abertzale al PNV que evités un govern PSOE-PP, tal com va ocórrer en les eleccions del 2001. Després de les eleccions basques el PSE-EE arribarà ràpidament a un acord amb el PP per donar lloc al primer govern constitucionalista d'Euskadi. Aquest nou Govern Basc, liderat pel socialista Patxi López Álvarez i integrat per membres del PSE-EE i independents d'ideologia socialista, seria recolzat parlamentàriament pel PP.

El principal objectiu del nou Govern Basc va ser la lluita contra ETA, destacant-se en ella la lluita contra qualsevol visualització de la ideologia de l'esquerra abertzale als carrers (retirada per part de la policia basca, l'Ertzaintza, de pancartes, cartells de presos d'ETA, esborrament de pintades etc) per al que es van destinar centenars de milers d'euros. L'Ertzaintza era l'encarregada de llevar els cartells pel que des de diferents sectors van criticar al Govern Basc per considerar que aquella no era comesa de l'Ertzaintza. Les pancartes i cartells eren retirats i tornaven a posar-se una altra vegada per part de simpatitzants de l'esquerra abertzale, amb la qual cosa el gasto s'incrementava, demanant-se des del Govern Basc als municipis que col·laboressin també en la neteja, la qual cosa va generar controvèrsia en la societat basca entre partidaris i detractors.

Un altre dels camps del Govern Basc va ser el d'impulsar a Euskadi la identitat espanyola. D'una banda, es va impulsar l'educació en llengua espanyola i, d'un altre, l'aplicació de la llei de símbols (que anteriorment no era complida pels successius governs bascos) i visualitzar, d'aquesta manera, a tots els edificis oficials del Govern Basc, així com a rodes de premsa del mateix, a més de la bandera basca o ikurriña, també la bandera espanyola.

A mesura que el Govern Basc es va convertint, segons les enquestes, en el pitjor valorat de la història pels bascos i amb la debacle electoral de les eleccions municipals i forals de 2011 que redueixen el percentatge del PSE més el PP al 36% dels vots, la bandera espanyola continuarà ondejant als edificis públics del Govern Basc, però desapareixerà de les rodes de premsa, a les que només es visualitzarà la bandera basca, amb la qual cosa la presència mediàtica de la bandera espanyola tornarà a ser nul·la. Al País Basc, si bé la bandera tricolor republicana d'Espanya desperta simpaties, fins i tot en sectors nacionalistes bascos, l'actual bandera bicolor d'Espanya continua sent associada amb la dictadura franquista i, per tant, amb l'època de prohibició de la llengua basca.

El 16 d'octubre de 2009, el dirigent de l'esquerra abertzale, Otegi, que periòdicament, per diverses causes contra ell, va ser empresonat i posteriorment excarcerat, és de nou enviat a presó pel cas "Bateragune" ("lloc de trobada"), en aquest cas, per acusar-li d'intentar reconstruir Batasuna junt amb Rafael Díez Usabiaga, antic dirigent del sindicat LAB, afí a l'esquerra abertzale. A través de Bateragune es volia donar un canvi de rumb a l'esquerra abertzale perquè abandonés la via armada i construir una coalició sobiranista amb la resta de partits independentistes bascos. Una nova estratègia que es plasmarà el mes següent en la "Declaració d'Alsasua".

L'11 de novembre de 2009 el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg ratifica la sentència d'il·legalització de Batasuna indicant que els partits de l'esquerra abertzale il·legalitzats van incórrer en comportaments que van concloure "en un compromís amb el terror" i contra la coexistència en un Estat democràtic, així com que aquesta il·legalització es corresponia amb una "necessitat social imperiosa" i "proporcional al fi cercat". Segons el Tribunal Europeu la llei de partits no està destinada "a prohibir la defensa d'idees o doctrines que qüestionin el marc constitucional, sinó a qüestionar la llibertat i el pluralisme, amb el respecte als drets humans i la protecció de la democràcia". Finalment, la sentència indica que els partits il·legalitzats "eren instruments de l'estratègia terrorista d'ETA" el fi dels quals era "completar i recolzar políticament l'acció d'organitzacions terroristes per pertorbar l'ordre constitucional i alterar greument la pau pública".

Tres dies després, el 13 de novembre, a Alsasua (Navarra), l'esquerra abertzale donarà un canvi radical a la seva política portada en les últimes tres dècades donant-la a conèixer a través de la "Declaració d'Alsasua". Un canvi d'estratègia a través de la qual aposta per la confrontació amb altres ideologies exclusivament políticament i democràticament, la qual cosa deixava fora de l'estratègia la lluita armada, i també per la col·laboració amb altres forces independentistes i d'esquerres del País Basc (una aposta per la coalització de partits sobiranistes que també va fer públic en el mateix mes Eusko Alkartasuna). Aquest canvi impulsat per Arnaldo Otegi, Rafa Díez Usabiaga i Rufi Etxebarria, després d'un debat dins del si de l'esquerra abertzale, al febrer de 2010, donarà lloc al document "Zutik Euskal Herria" (sútik éuskal érri-á; "País Basc en peu") que advocarà per "un procés democràtic en absència de violència" i per "l'acumulació de forces sobiranistes"; descartant una vegada més la violència com a forma de fer política.

Un mes després de la "Declaració d'Alsasua", es va saber de l'existència d'una carta enviada per Arnaldo Otegi des de la presó a un pres d'ETA en la que indicava que qui no estava d'acord amb la Declaració d'Alsasua "o no és-hi tot o treballa per a l'enemic".

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!